M’agraden els llibres que em fan tornar a altres llibres que inexplicablement havia oblidat. Aquest estrany procés mental, com una deriva de l’automatisme que no podem controlar dins nostre, m’ha passat no fa gaire amb Males companyies (Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2022), un assaig miscel·lani de Marina Garcés (Barcelona, 1973), amb un pròleg i inici, pauses, vint-i-dos textos molt diversos, i una fi amb la posterior informació de les fonts de les quals l’autora n’ha recuperat aquestes parts o trossos d’un cos prou sencer que la seua qualitat de professora de filosofia li permet d’oferir-nos, a tall de compacte registre, o com en una petita lliçó magistral arbitrada per fragments que tendeixen a unir-se entre ells, només amb la impertinèmcia obligada de qui ajunta llibertat i veritat a l’hora de posar-se l’uniforme de la feina i reclamar sense subterfugis allò obvi que costa tant sempre d’aconseguir, i que sense lluita no hi haurà manera de fer-ho. I?
La professora de filosofia que escriu, en aquest cas, Marina Garcés, és un personatge de reconegut prestigi, i la seua presència sol ser habitual als mitjans de tota mena que fan corporació, colonitzen i inspeccionen la realitat i tots els seus miratges irreals. La plenitud interpretativa, en qualsevol dels camps que tracti, fan de Marina Garcés, ella sempre obligant-se a una mise-en-scène dominadora i alhora pràctica, com una sort d’actriu que convida a repetir el guió correcte de la pel·lícula que sempre estam a punt de veure o de filmar. Però ho fa amb coneixement de causa, amb una abnegada distància que es treu de dalt tot protagonisme, però que apunta directament a la diana de la qüestió tractada. I el sentit del seu discurs no va gaire errat, des del meu punt de vista, també una mica impertinent, com el que ella confessa i predica, ni es posa la màscara d’un fàcil convenciment per a guanyar adeptes en un món on l’espectacle ha substituït, per simple mal gust i banal fantasmagoria, però molt i massa reaccionària, la llibertat tan verdadera, tan verdadera, tant, que ja quasi ni existeix, o se la busca en lliure captura, no se sap si a Mart, potser amb aquest Males companyies, no ho descartarem.
Encara hi ha vida després de les minves de gener? La filosofia tot ho tracta i tot ho respon, o ho pot respondre, perquè s’hi interessa i hi acaba participant, en tot, i ho fa sense apagar el foc amb gasolina, com ara s’estila de cara a no acceptar segons quins reglaments de la civilització que no va ser creada en set dies, a pesar de la bonhomia dels mites, posem que de Plató ençà, i de la bellesa consequent que n’ha arribat, ho haurem de reconèixer, malgrat les pèrdues, fins als nostres dies.
La professora de filosofia que escriu, a títol una mica general, com també particular d’aquesta mateixa col·laboració d’ara que tal vegada estau llegint, fa que recordi a qui va ser la nostra única professora de filosofia, i estic parlant per més d’una generació, i és que en aquell temps, a Eivissa, de professora com aquella, no en teníem altra, i era, per descomptat, na Llanos Lozano, al cel sigui de la seua extraordinària personalitat i força viva, que recordarem, tanmateix, entremesclada pel blanc i negre de l’època, i per les explosions a tot color dels efectes especials de la joventut, el diví tresor de Rubén Darío, i que serveixi d’exemple confés i bastant sagrat.
Però Males companyies, ja ho he insinuat al començament, em va tornar a dur a l’amagatall mental on vaig llegir, i devia ser un molt rar forat, La mort de Danton, de Georg Büchner, en traducció catalana de Carme Serrallonga, i això ja és parlar fort de la confluència exagerada de genis i de mil meravelles, en un espai mínim que va ser obra de teatre i novel·la i assaig i manifest i, segurament, el que vulguem.
La puresa tan pregona de la filosofia venia i ve amb la veu escrita de les professores que recordam o llegim. I, amb elles, després de l’efecte imperiós i fatalment revolucionari de la guillotina, els sedants per esbravar-nos del precursor Diderot, que escrivia cartes d’amor a Sophie Volland, i tal vegada en rebia d’ella, però no s’han conservat; l’hàbit al·lucinògen de Teresa d’Àvila, rentat pel dramaturg Juan Mayorga, i la monja escriptora que talla cebes i plora i veu fantasmes; Albert Camus, sempitern, indomable, combatent contra el desmai de la raó: el petit argelí educat per dones menorquines i per un mestre d’escola a qui mai no oblidarà; la memòria del cineasta Joaquim Jordà, i les brases de la classe treballadora empolainada de postmodernitat i de condemna a fugir lluny d’on no t’hi volen; la delinqüència duta al cine amb barcelonisme de pedigree mestís i suïcida; tenir o no tenir casa; participar a festivals i que tu hi diguis la teua; pròlegs que s’aprofiten per a no perdre el rumb estrany del nostre món, que va perdut; l’striptease de Christa Leem, munició brossiana per a les exèquies desitjades del feminicidi que per ara no té fi; el bull de tanta trampa sobre cartó i el geni simple de la possibilitat de què no tot està perdut, i també la güela de la professora de filosofia, que escrivia cartes i dibuixava, i ho amagava ben amagat amb por d’exili, ja després d’una vida pràcticament viscuda, i així és com bonament estam.
Bartomeu Ribes
