Divendres passat vaig acompanyar els meus alumnes a veure un cicle de curtmetratges amb perspectiva feminista fets per joves cineastes d’Eivissa en el marc del festival Ibicine. Els quatre curts projectats foren: “Salir sin miedo”, “(K)andela”, “#Iguanabefree” i “No te cortes” (els podeu veure aquí). Tots quatre són peces fantàstiques i de gran valor artístic, pedagògic i reivindicatiu que demostren el nivell de conscienciació i talent d’aquestes creadores eivissenques i la bona feina de les impulsores del projecte, Daniela Cugliandolo y Beatriz de Astorza Vergara.
Dit això, les projeccions em suscitaren un parell de reflexions que potser té alguna utilitat compartir. La primera seria lingüística i donaria per un article a part, aquí em vull centrar en una altra qüestió. No és la meva intenció criticar el feminisme ni la lluita LGTBI, ni tampoc els curts o els seus creadors. Els utilitzo simplement com a excusa per a treure i debatre un tema específic que crec que és útil, almenys, ens els àmbits docent i activista.
L’anècdota de partida és aquesta: en els quatre curts no hi ha un sol personatge destacat que sigui un home heterosexual i que tengui un rol positiu. Els pocs homes heterosexuals que apareixen són pares intransigents, parelles plenes de prejudicis i, directament, abusadors.
Pens que aquest fet, per si mateix, no és dolent. És perillós, això sí, per les reaccions que provoca en un perfil molt determinat d’home jove que no se sent interpel·lat per les idees feministes. Aquests tios consideren que el feminisme els exclou o els ataca i per això es posen a la defensiva, reaccionen a la contra i comencen a veure amb millors ulls les idees masclistes i, en general, conservadores i cada vegada més antidemocràtiques, tal i com assenyalen alguns estudis demoscòpics.
M’interessa, com a docent i com a ciutadà, saber per què passa això i com ho podríem evitar. Una primera consideració és que seria bo donar referents positius de tios als joves. Si assenyalam les masculinitats més tòxiques i les criticam, també podríem fer un esforç per oferir masculinitats alternatives, més feministes, que servesquin de referent i evitin que els joves s’emmirallin en els Llados i els Andrew Tate de torn. Els docents homes tenim, en aquest sentit, una feina a fer.
A més, entrevistat per Carla Corró al pòdcast de l’Ara, el politòleg Jordi Muñoz suggeria, entre d’altres factors i segons la meva interpretació, l’explicació següent: la darrera onada feminista ha tengut un gran èxit i ha aconseguit penetrar amb força en els sistemes educatius, bona part dels mitjans mainstream i en una part important de la societat. L’escola i l’institut, gairebé l’únic univers de molt de joves, explica —i ha d’explicar— que el masclisme i el patriarcat sistèmics generen una sèrie de desigualtats i greuges contra les dones en àmbits com el laboral. Els més joves, però, no perceben en la seva vida la majoria d’aquests greuges, ans el contrari: les al·lotes treuen millors notes, arriben més sovint a la universitat, són millor percebudes pel professorat, etc. Aquesta dissonància entre les desigualtats que explicam els professors i la realitat que senten els homes joves se suma a un atac necessari i alliberador del feminisme a la figura del “tio blanc hetero” que no s’interpreta correctament i fa posar en guàrdia milers d’homes joves que haurien de ser aliats del feminisme, no enemics ferotges.
Hi ha molts més factors més que condicionen aquesta reacció. El més obvi és, segurament, la resposta patriarcal general als avenços del feminisme i, en particular, els discursos masclistes dels entorns de socialització en línia que aquests joves consumeixen —la manosfera o machosfera de què parlen Laura Bates i altres—.
Degut a això, els educadors i les activistes ens trobam amb un problema que no podem obviar i que és el següent: què fer? Com ho feim per inculcar i defensar el feminisme i els drets LGTBI —la igualtat i els Drets Humans, al cap i la a fi— sense generar anticossos en una part important dels homes joves que també necessitam convèncer i mobilitzar? No tenc una resposta, tot i que intuesc que donar referents de masculinitats més positives seria un bon punt de partida. N’hi ha més. Una amiga, també docent, em deia: “hem d’explicar que els homes també són víctimes del patriarcat”. Estic d’acord, i per això hem de tractar el feminisme de manera que primin aquestes raons i evitar, si podem i només quan calgui, que es generin l’allunyament i l’oposició de tots aquests tios joves.
