@D.V./ El llarg culebrot del ‘cas Cretu’ ha arribat finalment als tribunals després d’una maratoniana -i també incomprensible- instrucció que ha durat deu anys. És el penúltim acte d’una història que va començar fa una eternitat, l’any 1996, quan la maquinària va començar a escapçar un turó a Can Guillem, a Corona, que el músic Michel Cretu havia triat per construir una gran mansió que incloïa també un estudi de gravació.
Han passat quasi dos dècades i el ‘cas Cretu’ -possiblement la casa més famosa d’Eivissa- s’ha convertit en un símbol de fins a quins punt va arribar el desori urbanístic. Un llarg procés en el que el GEN va adoptar una posicionament bel·ligerant i que va convertir en un símbol dels límits que no es podien traspassar. Una de les persones que més temps de la seva vida ha dedicat per aconseguir l’enderrocament de la casa Cretu és Neus Prats qui, en arribar al final d’aquesta llarga història, fa un petit balanç.
-Finalment, s’ha iniciat el judici pel ‘cas Cretu’. Això li permet ser optimista?
-Optimista no es pot ser perquè, encara que s’apliqui la llei, en els casos de corrupció no es fa justícia. El codi penal actual premia i incentiva les conductes de corrupció de la classe política: preveu unes penes ridícules i els guanys que es poden obtenir de la corrupció sempre surten a compte. Per tant, potser s’apliqui la llei, però justícia no se’n farà.
-Què pensa de les penes tan minses que es demana als acusats?
-Com si la llei no fos prou laxa, a més, la justícia és lenta. i acaba sent la pròpia administració de justícia qui demana una rebaixa de pena per haver tingut imputats als acusats durant tants anys. Finalment, les penes seran ridícules, entre altres coses, per la ineficàcia del sistema judicial.
-Per què aquesta instrucció ha durat deu anys?
-És incomprensible. Un cas tan clar, tant escandalós com aquest, no requereix ni mig any d’instrucció. És un cas clamorós, no hi ha res que investigar! La casa està construïda en un ANEI (Àrea Natural d’Especial Interès) de màxima protecció, amb denúncies posades abans i després de la llicència. I que un tema tan bàsic i tan simple i tan clar s’hagi d’instruir durant una dècada, no té ni cap ni peus.
-Recorda la primera vegada que va veure la casa de Cretu o les obres de la casa? Quina impressió li va provocar?
-Perfectament. Jo arribava en cotxe al Pla de Corona i vaig veure com havia un turó escapçat i dues grues mastodóntiques, com si s’estigués construint una macrourbanització. Després es va confirmar que allò era absolutament desorbitat. Era com una fortalesa medieval. Algú ho va comparar dient que ‘pareixia Dalt Vila’, era com si construïssin una ciutat allà dalt.
-Els partidaris de Michel Cretu han parlat d’una mania persecutòria del GEN contra la seva persona, i d’una obcecació en enderrocar la seva casa, com si no existissin altres cases il·legals a Eivissa…
-Malauradament, al GEN no tenim els suficients recursos humans i materials per dedicar el mateix temps i les mateixes energies a cada cas de construcció il·legal. En junta directiva, al GEN ens vam plantejar contra qui cas centràvem els nous esforços, i vam optar per la mansió de Cretu perquè era el cas més bèstia de tots. Mai s’havia fer res similar a Eivissa en espai protegit: era una cantera a cel obert! Era una destrossa monstruosa. Van agafar un puig, van eliminar el cimerol i van rebaixar tres metres de la cota del turó! Van estar un any i mig traient terra per fer els fonaments! Mai s’havia fet una barbaritat així en sol rústic protegit.
-Es va convertir la lluita contra la casa de Cretu és un tema simbòlic?
-Sí que era simbòlic. Significava que si es tolera això, es pot fer qualsevol cosa. Era tan clamorós, i la manera de saltar-se la llei va ser tant burda i ordinària, que no es podia permetre una cosa així. Record quan l’Ajuntament va dir que tenien disset informes favorables i d’aquells informes mai se’n va tornar a saber res més; o quan l’exalcalde va dir que la casa no estava en el cim d’un turó, sinó en una “protuberància del terreny”. Era una cosa massa descarada i desvergonyida.
-Vist amb perspectiva, ha valgut la pena tants esforços i tants maldecaps?
-Passi el que passi al judici -i recordem que no som optimista- crec la lluita ha valgut la pena: hem acabat amb una forma d’actuar prepotent i basada en la impunitat. Es poden produir altres casos, però un fenomen d’aquestes dimensions no es tornarà a repetir. Crec que va marcar un punt d’inflexió.
