En haver llegit per primer cop aquest llibre, Tan bonica i tirana (Edicions Proa, Barcelona, 2025), de Blanca Llum Vidal, guanyador del Premi Carles Riba de l’any 2024, decideixes que t’has de posar a reverenciar-la, és a dir, a escriure el bonament millor que puguis sobre l’obra, podries matisar que és com una ordre mig prudent, si les ordres ho poden ser, de prudents, i que t’arriba des de la nit abans, quan el deixares al costat, o on fos, allí on anàs a parar, i ja apagares després l’interruptor de la llum, tal vegada, finalment, l’apagares com si fos com una contraordre, i segur que ara, al sendemà, et proposes d’escriure amb la final admiració que sí que li sucares, just fa unes hores, i ja ho havies dit, i s’ha de dir i s’ha dit. Perquè el pas del temps importa mentre s’ha llegit i s’ha dormit una mica. Perquè segurament l’envestida amb la que llegires la vuitantena de pàgines del volum color gris clar, t’està obligant a una necessitat d’escriure que, a vegades, la mateixa lectura, crec que amb una certa cruesa, imposa, un cop han passat unes hores, no farem ara els comptes una altra volta, deixem-ho córrer, i tractes de trobar on resideix el teu cap més en blanc, la teua inexacta ment bastant buidada a aquestes altures de la vida, el llamp dissolt en el centre inhòspit, ara o abans, o després d’algun teclat o bolígraf o llapis sense gairebé ni punta, i inimaginable. Canta Raffaella Carrà i no sé si la vida continua o res canviarà mai. El futur no és preferible, si no arriba a la gran novetat que necessitàvem i per a la qual ens hi havíem esforçat, enc que només fos de manera un poc massa reservada i també petulant:
Has vist en mi un animal i no sé si et fa por que t’abraci o el que vols és que ataqui per tu i que travessi el planeta per portar-te menjar i l’evolució tota digna.
Els comunicats de Blanca Llum Vidal són d’un solidesa amb llàgrima apuntada al peu de pàgina desobedient. No sé què no sent, en llegir-los, quan estic sense dir res i escric a l’amagada el que no pens ni sé atrevir-me a creure. Així no es pot llegir. Així no es pot viure de llegir i molt menys encara d’escriure res de res. El món és entusiasme de pacotilla, avui mateix, als 80 anys de la derrota del nazisme, il·lès o malferit a les barricades de quan el cine mut emulava la veu del seu amo.
Per això parles així. Amb aquesta llengua subordinada i amb aquest embolic d’adjectius.
El descontrol de la real fesomia de les formes aguditza la vulneració de l’art que en va tan fart de prendre i desprendre-se’n del seu propi nodriment. La sort de la poesia, escrita i llegida, copiada, imitada, fa estimar la cara oculta dels déus que es fan pregar.
Començar la lluita amb la resistència exhaurida, amb l’energia morint i amb la pressió quasi buida.
No us recoman que us el deixeu sense llegir. I de pressa, a què esperau?
