Opinió: Mandela, els terroristes del passat i els Premis Nobel del futur; per David Ventura

@D.V./ La desaparició de Nelson Mandela ha estat una autèntica tragèdia. No per la seva mort en si -als 95 anys, després de viure amb intensitat i plenitud i deixar un llegat perdurable i inspirador, el millor que es pot fer es morir amb elegància i dignitat- sinó perquè hem hagut de suportar milers de missatges de condol, tuits desolats, llàgrimes de cocodril, lloances i penegírics d’un cinisme absolutament insofrible per part de gent que a) no tenien ni punyetera idea de qui era Mandela o, com a molt, el relacionaven amb un negre simpàtic que tenia un aire a Morgan Freeman i que sempre vestia camises estampades; b) si haguessin conegut a Nelson Mandela de jove no haurien dubtat en ficar-lo entre reixes i aplicar-li la doctrina Parot, que bàsicament és tenir a un tipus privat de llibertat durant 26 anys.

Perquè, estimats lectors, poca gent ha recordat que Nelson Mandela estava a la presó per actes de terrorisme. Després de la massacre de Sharpeville l’any 1960, en el que la policia sud-africana va assassinar a 69 homes negres, el Congrès Nacional Africà (ANC) conjuntament amb el Partit Comunista Sud-Africà van decidir prendre les armes i entre 1960 cometeren diversos atemptats. Quan Mandela és detingut l’any 1962 no es jutja a un apòstol de la no-violència, la pau i la reconciliació, sinò a un terrorista. Era legítim l’ús de la violència? Això depén de cadascú. La República Sud-Africana, l’any 1960, era un règim perfectament equiparable amb l’Alemanya Nazi: segregació racial, confinament de les considerades races inferiors en ghettos i un Estat que responia a les protestes i la contestació social amb massacres i una policia que disparava a matar a tot aquell que cuestionés l’estatus quo.

Però no oblidem que Mandela era terrorista, els noticiaris de l’època el consideraven com a tal i durant anys no se’n va desdir. La paraula terrorista té un ús bastant espuri, especialment quan s’utilitza des del Poder -recordem que en aquest país s’ha arribat a qualificar de ‘terroristes nazis’ als de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i a un diputat que un dia va ensenyar una espardenya-. És molt recomanable, per exemple, la pel·lícula ‘El libro negro’ de Paul Verhoeven, en el que s’explica la lluita de la resistència a Holanda durant l’ocupació nazi. Per als ocupants i per a molts holandesos que col·laboraven amb els ocupants, els resistents eren terroristes… ¡i era veritat!: intentaven pertorbar l’ordre públic i enderrocar el Govern filonazi legalment constituït per la legitimitat que dona el poder de les armes. Això sí, quan els nazis van perdre la guerra, els terroristes es van transformar en heroics resistents.

Un terrorista és un home d’ordre que ha escollit el bàndol equivocat, i per això, quan canvia la seva sort o quan s’arriba a un acord amb els seus enemics, els exterroristes es converteixen en tipus respectables i que acaparen responsabilitats i distincions. Terroristes eren Michael Collins i Eamon de Valera, que van assolir la dignitat de a presidència de la República d’Irlanda. o el mateix Isaac Rabin, exterrorista de l’Irgun, primer ministre d’Israel i Premi Nobel de la Pau.

Els terroristes del passat, Premis Nobel del futur.