El Ministeri de Justícia ha indultat al conductor kamikaze Ramón Jorge Ríos Salgado, qui va conduir durant cinc kilòmetres en direcció contraria per l’autopista A-7 -entre Silla i Algemesí- i va xocar contra un turisme provocant la mort de José Alfredo Dolz, qui conduïa pel seu carril, per la seva direcció, i que no tenia la culpa de res. Desprès de l’indult, el senyor Ríos Salgado passarà només 10 mesos a la presó, amb el que es demostra que a Espanya la vida humana té un valor molt escàs.
A molta gent li ha estranyat aquest indult i veus malintencionades ho relacionen amb el fet que l’advocat del criminal és Esteban Astarloa, germà del diputat del PP Ignacio Astarloa. Personalment, considero que l’indult va més enllà i entronca amb una filosofia de vida íntimament arrelada a la dreta que es podria resumir amb allò de viu de pressa, entrega’t a tota mena d’excessos, busca’t la vida i converteix cada dia de la teva existència en una aventura sense límits.
Durant la meva adolescència els meus ídols eren Rimbaud, Kerouac, Lou Reed, els Sex Pistols i tots aquells artistes que havien fet del desordre dels sentits, el caos i l’anarquia el seu estil de vida. Jo, innocent de mi, em considerava que allò era d’esquerres però estava molt equivocat. La vida salvatge és patrimoni exclusiu de la dreta.
Observem el cas d’Eurovegas i comprovem com la dreta madrilenya i la catalana van lluitar a mort per portar-se a casa un negoci que fa bandera de la corrupció, la ludopatia, la prostitució i la neteja de diner negre. Fa pocs dies, l’Assemblea de Madrid aprovava una reglamentació que es traduïa en una mena de no-reglamentació, en la que s’anuncia que els gratacels d’Eurovegas no tindran límits d’alçada, que no s’aplicarà cap sanció en cas que s’utilitzin ruletes o cartes trucades, a més d’altres mesures com que es podrà fumar a tot el recinte i que els ludòpates i les persones que tenen prohibida l’entrada als casinos i als bingos per la seva addicció al joc, tindran catifa vermella a Eurovegas. El vici convertit en motor econòmic. Hermós, no pensen? Una Babilònia, una Sodoma i Gomorra sense llei on tot està permès. Excitant, no? Si tingués 18 anys, m’encantaria que em fessin un Eurovegas al costat de casa.
La privatització de la sanitat a Madrid també ens remet a aquesta visió de la vida aventurera i arriscada i que es podria resumir en: sigues audaç, valent, arrisca’t i guanya pasta, i quan siguis ric paga’t els millors metges a les millors clíniques. Si fracasses i ets un mediocre, apanya-te-les.
El deliciós univers de corrupció en el que hem viscut durant els anys del boom immobiliari ens ha aportat imatges de l’espectacular lifestyle del neolliberalisme: aquells casos de corrupció a Alacant en el que mafiosos russos, contratistes i regidors d’Urbanisme celebraven les reunions a puticlubs; aquell manà de sobres, de feixos de bitlles que van d’una banda a l’altra; aquesta, en definitiva, fam de vida, d’excés, de superació: Impossible It’s Nothing, Sky is no Limits, viure intensament i deixar un corrupte cadàver, forçar els límits de la percepció i arribar no a les portes de la saviesa, sinó a les d’una sauna.
Als vint anys jo era de dretes. Ara, no obstant, les coses han canviat. Tinc una relació estable, estic esperant un fill i formaré una família. No vull experiments socials estranys, només envellir amb tranquil·litat i que els meus fills tinguin una escola on educar-se i un hospital on curar-se. És a dir: m’estic convertint en una persona profundament conservadora, tranquil·la i que no vol aventures ni extravagàncies. M’agraden els polítics avorrits i la gent previsible. És a dir, m’estic fent d’esquerres.
