Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas
La paraula comare fa referència en el seu origen a la relació de la padrina d’un infant amb el padrí i els pares d’aquest infant. Prové de la paraula llatina COMMATRE, amb el mateix significat. en alguns documents hem trobat també aplicada la paraula comare a la llevanera o llevadora, és a dir a la persona que assiteix les dones durant el part, que els “lleva” l’infant.
El costum popular de l’anar de comares té a veure amb l’alegria amb que és rebut entre els pares, la família i el cercle d’amistats el naixement d’un nou fill. Fa una explicació d’un antic costum pitiús anomenat ‘la festa de les comares’ Isidor Macabich al tom IV de la seua Historia de Ibiza, subtitulat Costumbrismo. Diu Macabich que aquest costum a les Pitiüses, a diferència d’altres llocs, era molt respectuós amb la mare: en comptes d’importunar-la en els moments que més assossec necessitava passaven quinze dies fins que cabalment no rebia ni els seus parents més pròxims, ni les millors amigues, ni tan sols els mateixos padrins del seu fill. Passades aquestes dues setmanes se celebrava aquesta festa de les comares, que es convertia en un homenatge a la mare: aquesta s’engalanava , vestia el seu fill amb la millor roba que tenia i preparava un dinar per a totes les visites. A partir de les deu començaven a arribar les convidades vestides de festa i provistes amb una ccistella plena de menjars de divesos tipus segons les possibilitats de cada família coberta amb un mocador de seda. Cada convidada fa compliments diversos per a la mare i per a l’infant. Normalment explica Macabich les persones convidades,abans de seure a taula per dinar es feien pregar molt i la mestressa de casa apurava la pacièncicia i suplicava a les persones més avançades d’edat que s’asseguessin als llocs de preferència i després d’elles la resta de convidats. En aquesta festa, lògicament es formen rotlos on es fan multitud de bromes, acudits, comentaris satírics… D’aquí, per tant, provenen les paraules derivades de comare comareig, que té el sentit de murmuració, de xerradissa i el verb comarejar que és definit pel diccionari ‘fer com les comares, passar el temps d’una banda a l’altra murmurant, xafardejant’. Fins i tot hem trobat una expressió popular que diu ‘sap més que una comare’.
Segurament Macabich va escriure l’article que hem comentat a la defensiva, amb la intenció de desmentir les informacions d’alguns viatgers que escrigueren sobre Eivissa segons els quals a qui es feia el major homenatge era al pare de la criatura, no a la mare, amb unes salutacions i uns formulismes de marcat caràcter sexual.
D’aquest contum antic n’han quedat més recentment l’acció d’anar de comares, que, amb diferents variants, era més o menys així: Després de la quarentena (normalment, a causa de la mortalitat infantil, els infants es batiaven poc després de néixer i la mare moltes voltes no assistia a batiar), la mare portava l’infant a l’església de nou amb la mateixa roba del batiar i ja després la família i les amistats acudien a la casa on havia passat la bona nova i hi portaven uns presents ben especials: una gallina negra polida i ufanosa, ensaïmades, una lliura de xocolata i si era una casa on no n’hi havia fins i tot alguna dotzena d’ous i algun paquet de fideus finets per fer sopa amb el brou de la gallina. Aquest costum d’obsequiar amb presents semblants es conserva encara entre algunes famílies de la nostra illa.
