Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
La paraula gat prové del llatí tardà CATTUS, i apareix en català en la forma que té avui ja des dels primers textos. A l’antiguitat clàssica el gat domèstic no era conegut, només el salvatge anomenat FELES, que ha donat en català la forma sinònima de la que avui estudiam felí, i la forma culta fèlids, que és la família de mamífers carnívors digitígrads (que camina només posant els dits en terra) família a la qual pertanyen, a més del gat, el lleó, el tigre, el lleopard, el puma…
Llavors, lògicament, trobam diversos objectes materials que per la forma o l’aplicació, poden comparar-se al gat domèstic: com el gat d’aixercar objectes sense esforç. I quina relació hi ha entre el gat domèstic -segurament abstemi- i les gateres alcohòliques? L’explicació és molt curiosa: antigament les bótes (1) de vi, les petites, les de beure al gallet, s’havien fet de pell de gat, fins i tot algunes arribaven a recordar amb la seua forma la de l’animal. Al Diccionari d’Alcover i Moll apareix definida la forma gat, entre moles altres, com un recipient de cuiro per portar-hi vi.
D’aquí, podem suposar que popularment es degué fer servir la forma agafar un gat amb el sentit d’agafar el recipient on hi havia la beguda i fer-ne ús i després es passà a altres expressions paregudes com dur un bon gat, o una gatera… Una altra explicació, sobre la relació entre els gats i els beguts és per explicar els crits que fan els borratxos és que recorden els gats quan meulen. La paraula borratxo prové de borratxa, que precisament és també el nom d’un altre recipient fet de pell per portar-hi vi. Aquesta paraula és d’origen àrab i està emparentada amb les nostres marranxes. A la rondalla ‘Es flaons de mossènyer Pallarès’ (2) aquest conegut mossenyer per dur la salpassa a les cases duia una marranxeta d’aigua beneïda.
En un article que va aparèixer a l’almanac El Pitiús de l’any 1995 titulat ‘D’anar gat a sa xumassera’, el filòleg Marià Torres va recollir quasi un centenar de maneres d’expressar l’estat d’anar begut; les va recollir durant l’estiu de 1994 a Sant Antoni de Portmany; és aquesta una mostra, com diu l’autor a la introducció d’aquest recull, de la riquesa lingüística del català d’Eivissa. Entre elles apareix també la forma agafar o dur un moix o una moixa; aquest mot, sinònim de gat, s’ha convertit en la paraula usual a Mallorca i Menorca per designar aquest animal.
(1) La bóta ‘recipient’ porta accent diacrític (=distintiu) per diferenciar-la de la bota ‘calçat’.
(2) Apareix a Rondaies eivissenques, de 1952, reeditada l’any 1995 per l’Institut d’Estudis Eivissencs.
