El cosí Bartomeu (Balàfia Postals, 2025) és la darrera novel·la de Joan Cardona des Pou i té lloc quasi tota (hi ha alguna escapada a Alemanya) a Sant Antoni de Portmany i rodalia.
Pens que Sant Antoni n’és un personatge més: assistim al llarg de l’obra a la seua ràpida transformació des de la segona meitat del segle XX així com l’assimilació (o no) de la gent que hi vivia als nous costums, a les obres que canvien la fesomia del lloc, als nous vesins o a la nova situació socioeconòmica enllaça, amb la temàtica d’una gran part de la seua obra narrativa anterior.
Perquè bona part de l’obra literària, sobretot narrativa, de Joan Cardona ressenya l’adaptació abrupta, forçosa (i damnosa majoritàriament) de tota la societat eivissenca (no només portmanyina) a uns canvis per als quals no estava preparada.
També a la seua destacable obra poètica El regne pàl·lid de l’elegia (Institut d’Estudis Eivissencs, 2023) hi podeu trobar ressavis d’aquesta temàtica.
A D’Eivissa a Cienfuegos (Balàfia Postals, 2021), Joan Cardona ja donà consistència aquest univers de petits propietaris rurals, pescadors locals o forans, contrabandistes (a temps parcial), pagesos, algun mossènyer interessat, botiguers, els omnipresents nouvinguts estrangers, funcionaris reconvertits a polític i algun nebot escalabrat que, com veureu tenia consistència, i tremp, perquè tengués continuïtat aquesta història familiar.
I així com a D’Eivissa a Cienfuegos, els dos personatges masculins pare i fill no hi estan ben tractats (perquè no s’ho mereixen) i sobretot hi estan ben dibuixats i són més rotunds les protagonistes femenins, na Catalina Serra i n’Amelina Miranda, a El cosí Bartomeu hi ha una estima, un tracte afectuós (una mica com de mesquinet…) de l’autor cap a aquest Bartomeu, un paradigma caricaturesc que rep més garrotades de la vida que un Pere Bambo, però que sempre acaba sortint-se, amb el pavelló ben alt, de diverses desgràcies, sobretot financeres però també algun assumpte amorós, de la seua vida, va surant…
Amb una consistent combinació de tots aquestos ingredients, Joan Cardona crea un món ric en matisos, en sensacions, fins i tot en colors i en textures, tot ben travat amb una bona sintaxi i una gran riquesa lèxica, que, com ja vaig dir arran de l’aparició de D’Eivissa a Cienfuegos, l’apropen a la riquesa de descripcions del Macondo de García Márquez, pel clima creat, per la continuïtat de la saga familiar i per la varietat de personatges redons.
No és necessari, però, haver llegit la primera per connectar amb les vivències d’aquesta tercera generació de família de portmanyins que va obrir Catalina Serra, la seua majora, al cel siga.
Algunes persones que han llegit El cosí Bartomeu diuen que hi ha un divertiment molt polit, sobretot a fer entre els portmanyins i aquells eivissencs que hem passat la seixantena d’anys (d’aquesta edat els eivissencs ens coneixíem encara que fos de vista quasi tots), com és el de relacionar algun personatge literari amb un personatge real. Això ho nega Joan Cardona, diu que el personatge principal està fet de retalls de diverses persones que ha anat coneixent durant la seua vida. Però, per si de cas, ja hi jugareu en una segona lectura, no fos que perdéssiu el fil narratiu intentant trobar falses semblances…
El jove Bartomeu comença la seua trajectòria treballant en un hotel des Caló des Moro, s’entrega a l’amor amb una francesa que viatjava amb els pares, l’Arlette, i ja no va tenir aturador. Ho tenia tot per triomfar al tom de decenni entre els cinquanta i els seixanta a Sant Antoni:
“En Bartomeuet tocava el cel amb les mans. Tenia bons braons, bona moto, i era bon amant i bon cambrer.”
Continua en Bartomeu, per una sèrie de circumstàncies que no us contaré lligades a l’època en què s’insereix la història i a la seua família, evolucionant a pesar d’alguns sotracs i ja us trobareu com acaba.
També és bo de reconèixer l’espai on se situa la història, de ben prompte l’autor ens el descriu cruament, el lloc i l’actitud dels que hi viuen:
“Durant el temps de què parla aquest relat el déu que ens ha caigut del cel, un déu per qui continuem perdent el cul i l’oremus, és un turista vulgar a qui deixem campar al seu rampell i que, ensenyorit, habita també als llocs més alts del poble: blocs d’apartaments de totxos crivellats i barana de ferro rovellada enfront del mirall de la badia.
Els apartaments costaners marquen el punt més elevat i, per davall, no han parat de conformar la vila carrers i més carrers de poca amplada amb edificis semblants a nínxols on s’allotja, en un anar i venir constant, aquest eixam amb ínfules de divinitat i davant qui tots abaixem el cap.
Tot s’ha sacrificat per a ell: els costums, la tranquil·litat, la joventut, el temps, la casa, la parla i la salut”.
Els personatges que acompanyen el protagonistes, deixant de banda les turistes que cauen rendides als seus encants encara que alguna té un paper important a la novel·la, són tan paradigmàtics que els podríem aplicar a qualsevol altre lloc turístic de les Pitiüses i de les Balears. Aquestes trames les dibuixà bé l’enyorat Guillem Frontera, que va morir encara no fa mig any, en algunes obres primerenques ambientades a la societat turística mallorquina primerenca i a Sicília sense morts (2015), que dibuixen alguns trets de la societat balear del darrer mig segle.
En definitiva, us vull dir que llegiu aquesta història de la darrera podríem dir seixantena d’anys, de Sant Antoni novel·lada, que hi rigueu amb algunes de les situacions, però que aquest somriure se us pot quedar gelat als llavis en alguns casos de la circumstància vital del cosí Bartomeu.
Joan-Albert Ribas
