És una expressió pròpia de l’argot (1) dels caçadors. Es diu que uns cans estan enconillats quan s’han afartat de caçar. En aquestos casos, per molt que els obliguis a seguir, encara que els peguis, s’ajeuen i no obeeixen. Ens diuen així mateix que l’han sentida traduïda sui generis caçant per la península: ‘enconillado’, amb aquest mateix ús.
Al tom 4 del del Diccionari d’Alcover i Moll trobam una menció a aquest verb: enconillar és ‘cansar de menjar conill, o de parlar-ne, o de tenir-ne, etc. I l’expliquen com a pròpia de les Balears. Dins aquest etc. hi hauria el sentit amb què es fa servir a Eivissa.
No té res a veure aquesta expressió amb anar ‘en conill’ (2) pròpia del País Valencià i d’Eivissa o ‘anar conill’ pròpia d’altres zones de parla catalana, que vol dir completament nu. Coromines diu que a través d’una metonímia ‘pell de conill’, ‘la pell més vulgar’, ‘pell en general’, d’on ‘en pell’> despullat. La metonímia consisteix a designar una noció amb el nom d’una altra, el contingut pel continent, etc.
La paraula conill, de la qual provenen les expressions que hem explicat, té un origen molt curiós. Deriva del llatí CUNICULUS que havia fet referència tant a l’animal com també a la seua lludriguera o, també, a qualsevol galeria subterrània.
(1) En aquest cas es fa servir la paraula argot en el sentit de varietat de llengua característica d’un grup humà determinat. És un mot d’origen francès que en un primer moment (segle XVII) en aquesta llengua feia referència a una agrupació de malfactors, d’aquí, tal vegada, el seu ús desviat en molts de casos.
(2) Apareix al llibre Ibiza. Guia del turista de Pérez Cabrero documentat en la forma ‘encuní’ que tradueix com ‘desnudo’.
