Aquesta secció setmanal de noudiari.es recollirà paraules i expressions pròpies del català d’Eivissa explicant la seua etimologia (és a dir, d’on provenen), posant exemples del seu ús, tant oral com trets de diversos documents, i explicant curiositats sobre el meravellós món d’aquestes Paraules nostres.
Per Joan Albert Ribas:
La paraula esquella és d’origen germànic, segons Coromines probablement porvé del gòtic SKILLA, amb el mateix ús. Encara que ara se sol fer servir per designar la campana que porta el bestiar penjada pel coll, antigament en català s’usava per fer referència a tot tipus de campana. Tenim documentacions de l’obra de ramon Llull en què escriu que en aquella sgleya havia una esquella que sonava molt noblement.
Aquesta paraula però s’anà generalitzant coma a aquesta campana cilindrica o de vegades un poc aplanada que normalment es posen a l’animal que guia els restants.
Hi ha memòria d’un costum eivissenc, s’esquellada. del dia de Sant Pere (i sembla que també n’hi havia hagut el dia Sant Joan) que hi ha notícia que s’havia celebrat a Sant Antoni, a Sant Josep, a Sant Jordi i segurament a altres bandes. Aquesta tradició, també coneguda amb el nom de rodada de cabres (1), consisitia en una desfilada d’un ramat de cabres amb un boc davant amb una esquella grossa acompanyats de tambors i castanyoles. A la de Sant Antoni els animals passaven la nit en un corral que deixava un vesí de sa Vorera i començaven el seu recorregut més o menys on ara hi ha l’estàtua des Verro. Feien nou voltes a l’Església de Sant Antoni i, acabada la missa, el mossènyer beneïa els animals. A continuació un familiar del capellà i la resta dels parroquians, proveïts dels corresponents recipients participaven en una munyida i es repartia llet a qui en volia. També en trobam una referència a l’obra de Juan Marí ‘Botja’ Mis memorias on conta que, per una vegada, es recuperà aquesta tradició per a la festa de Sant Isidre del mes de maig de 1948 i que les cabres foren munyides davall unes figueres.
Tenim també una referència literària sobre la paraula esquella. Serafí Pitarra (pseudònim de Frederic Soler) autor de peces teatrals humorístiques i caricaturesques va donar el nom de L’esquella de la torratxa (1864) a una obra teatral on parla de tripijocs electorals, burlant-se amb el títol d’una obra de teatre històric seriós que es deia Las campanas de la Almudaina. El nom d’aquesta obra, d’esclatant èxit, va servir de títol a una important publicació humorística catalana: L’esquella de la Torratxa, periòdic satíric en el qual col·laborà l’eivissenc Josep Costa ‘Picarol’.
