Gerret, per Joan Albert Ribas

La paraula gerret és d’origen llatí, prové de GERRES, que en aquesta llengua feia referència també a un nom de peix. Dos escriptors llatins del segle I de la nostra era fan referència a aquest peix; Marcial usà el nom de GERRES per fer referència a un  peix salat i de poc preu. i el també escriptor -més científic que literari- Plini el Vell l’usa com a nom de peix de mar petit i no gaire apreciat.

A Eivissa, segons comenta Joan Coromines, li explicaren uns pescadors en una de les seues visites filològiques (1963) que a ses Covetes s’hi agafava molt de gerret i que n’hi havia dues espècies: el gerret imperial -que segons aquest lingüista equival a la gerla d’altres zones de parla catalana- i el gerret pàmfil que és el gerret conegut amb aquest mateix nom simple en altres zones. Pérez Cabrero diu a Ibiza. Guía del turista  (1909) que el gerret es diu caramel en castellà.

Fa un comentari Alcover al tom 6 del seu Diccionari sobre el poder adquisitiu dels consumidors de gerret, diu literalment: és peix comestible que es despatxa molt entre la gent pobra. Abundant en aquest tema Antoni Prats Calbet a La pesca d’abans a les Pitiüses (publicat pel Consell Insular d’Eivissa i Formentera l’any 1997) comenta que amb arts de pesca tan populars com l’artet o la xàvega s’hi agafava gerret en abundància i els crits de gerret de xàvega! o gerret d’artet! eren pregonats acabats d’arribar els llaüts i quan n’hi havia molt se’n regalava a tothom que en volia. Conclou Prats Calbet que tant el gerret com el sorell tenien preus que estaven a l’abast de totes les butxaques.

Això no fa però que davant una greixonera de gerret escabetxat o un arròs amb gerret frit i pinya de col ¾típic en un temps de la quaresma¾ o gerret torrat dalt unes brases… no se senti dir algunes voltes: … si el gerret anàs a tres o quatre mil pessetes el quilo, la gent se’l rifaria, però com va barat… L’escriptor eivissenc Joan Castelló Guasch conta a Greix vermei i altres escrits que de gerret « sa temporada de març i abril és quan hi ha sa plena, quan compareix a sa plaça aquell gerret mitjancer, gordet de lloms, femella i tot ouat, i tan gustós i tan bo, lo mateix per torrar i fregir com per coure (…) Aquest peix que de sempre ha set mitja vida pes eivissencs i formenterers, i que no té altre mal que haver-n’hi molt i valdre pocs sous”.

Es tracta, com veim, d’una espècie molt popular i en aquestos casos trobam a diversos llocs usos diversos en sentit figurat i en frases fetes: com a persona raquítica o malgirbada; a Mallorca també es diu ‘tirar es gerret’ amb el sentit de mocar-se i ‘tocar es gerret a algú’ vol dir donar-li llenya.

Per Joan Albert Ribas