-Mira, tú sabes mucho de música, ¿no? pues por qué no…
-Olvídalo -¿Olvídalo? ¿Por qué?
-Porque hay por lo menos un millón de tíos como yo que se creen la máxima autoridad en música pop y lo último que este mundo necesita es otro autoproclamado experto intentando sacar tajada del presunto «negocio musical»…
“ODIO Vol.3. ¡Los Ídolos del Grunge!” de Peter Bagge
@Albert Paris/ Jo ho tinc molt clar: on hi ha moderns, no hi ha rocanrol; on hi ha moderns, no hi ha vísceres ni suor; on hi ha moderns, no hi ha actitud; on hi ha moderns, no hi ha humor.
Amb aquesta declaració d’intencions, començo la meva col·laboració a Noudiari.es. Una col.laboració molt agraïda quan les úniques condicions que et posen és escriure de música, “del que et vingui de gust i que t’ho passis bé fent-ho”. I així ho intentaré.
Les primeres línies d’aquest text us poden donar alguna pista de per on aniran els trets. Aquí no hi trobareu postureo modernet, ni crítiques a lo Rockdelux, no us parlaré d’aquests estils estranys que omplen les pàgines de les revistes de tendències, coses com el post-retro-punk, el free-jazz-new-style i altres merdes que ningú sap què són però que queden molt cool. Us parlaré de la música que m’agrada, de la que porto escoltant des que tinc ús de raó (que tampoc fa massa) i de la que descobreixo cada dia, cada hora, cada minut i cada segon, perquè m’acosto perillosament a la frontera dels quaranta i encara avui la pressió arterial se’m dispara quan, de no se sap on, apareix un grup o un músic que no coneixia i que em fa vibrar com quan era un adolescent.
I ara direu: sí, tot això està molt bé, però aquest tiu amb qui ha empatat? Amb ningú, certament. Sóc incapaç de tocar un sol acord amb una guitarra, al cole em van ensenyar a tocar la flauta i ja no me’n recordo; amb prou feines sé diferenciar un fa d’un sol i és la primera vegada que escric sobre música però també us aviso que no sóc cap amarrategui. Si hem de passar a l’atac, cap problema. Encara que sigui suïcida.
“Ui quin pàjaru més interessant, oi? Però a mi què cony m’importa el que escolta?”, ja sento que diuen les vostres ments perverses. Res, probablement. No he vingut a aquest món a postular sobre res, per això ja tenim els periodistes esportius i els tertulians, tan sols utilitzaré aquest blog perquè, si voleu, pugueu comprovar que hi ha vida més enllà dels Amics de les Arts, els U2 i els DJs pastilleros.
Així que comencem el nostre guateque particular. Punxem The Fleshtones, brindem “para no perder nunca el impulso” que diria Marcos Ordóñez i que comenci la festa. Ah, i que cadascú es porti la seva beguda. Per cert, aquesta secció s’anomenarà PLENS DE VIDA, un petit homenatge a John Fante.
Albert París és oficialment periodista -almenys això és el que posa el seu DNI- però, essencialment, és una criatura que d’adolescent va ser abduïda pel punk i pels Housemartins i que, des d’aleshores, viu només cercant que cançons siguin capaç d’emocionar-lo i que li expliquin el món en dos minuts i mig. Si heu vist ‘Alta fidelidad’ aleshores ho entendreu tot.
