Nick Waterhouse, rhythm and blues californià

Per Ricard Bofill: És molt comú que la majoria d’artistes i formacions estrictament revisionistes ens venguin amb aquella història del “sona vell, però és totalment nou!” als dossiers de premsa i altres textes de promoció. No és el cas d’aquest jove amb cara de no haver trencat mai un plat -un plat dels anys cinquanta- que grava amb equips estrictament analògics i ho masteritza en mono per així apropar-se al so de les gravacions de segells com King o Chess.

I per què gravar amb analògic? Nick Waterhouse, cantant i multiinstrumentista californià de 26 anyets, no pretèn una altra cosa que tocar la música que li agrada i, especialment, una molt concreta: el rhythm’n’blues dels cinquanta i soul dels seixanta de exquisita qualitat i amb una energia natural que enlluerna.

Tot va començar al 2010 amb el single “Some place” -en format de set polzades, esclar- que avui es paga a les subastes de coleccionisme per més de dos-cents dolars, com si es tractés d’un original del mateix Little Willie John o Solomon Burke.
Ja en un segell aliè, edita al 2011 l’Ep “Is that clear” i el passat abril sortia al mercat el seu primer llarga duració ‘Time’s all gone’, confirmant les expectatives generades i facilitant als melòmans la recomanació obligada.

Com a conseqüència d’aquest èxit inmediat, una gira espanyola ens l’apropa al festival sixtie mod Purple Weekend de León el dia 8 de desembre, i a la sala Hell Dorada de Vitoria el dia 9, que substitueix a la data que era a priori l’opció més accesible pels illencs, la sala Apolo 2 de Barcelona, que ha cancel·lat tots els seus concerts per problemes en l’estructura de l’edifici.