Paco Elvira, el nostre Eugene Smith

@D.V./ Avui dia la premsa viu una profunda crisi, però durant la dècada dels 70 del segle passat eren els diaris de paper els qui oferien les icones que marcaven l’època. Els diaris i els setmanaris gràfics generaven mites i construïen estats d’opinió. Les icones de la Transició Espanyola les van construir una reporters gràfics, la majoria d’ells joves, que van sortir al carrer i ens van fer descobrir la realitat a través d’una nova mirada. El Tardofranquisme, la Transició, els anys 70, no només van ser els conflictes ni els pactes polítics. Aquella època també va estar marcada per la misèria, la reconversió industrial, la violència quotidiana, la duresa del món del treball. La Transició no van ser només els polítics encorbatats, també ho eren els aturats, els treballadors del camp, els miners, els terroristes -els qui duien uniforme i els qui no-, les víctimes de les inundacions, les víctimes de les intoxicacions massives… Amb tota aquesta gent va estar Paco Elvira, i els reportatges que va realitzar per a la revista Interviu van marcar un moment històric.

Paco Elvira va ser el nostre Eugene Smith. Necessitem més gent com aquesta. Avui en dia, s’ha posat de moda parlar dels desnonaments, de la crisi, de la gent que es queda sense casa. Els shows televisius matinals s’han adonat que la crisi i que STOP Desahucios generen molta audiència, i s’hi han llençat a per totes. Veig molts testimonis, moltes connexions en directe, molt drama, però molt poc respecte. Interessen les històries humanes perque donen audiència, però són incapaços d’extreure ni una engruna d’amor, veritat ni respecte.

Per explicar el dolor cal compartir-lo. El referent és Eugene Smith. El seu reportatge sobre els afectats per la intoxicació de mercuri a Minamata és històric i el retrat ‘El bany de Tomoko’ té una força universal que et traspassa. Tomoko és tothom qui pateix. Tomoko és el poble, és aquells qui ho han perdut tot, aquells els qui la seva vida no val res, aquells a qui només els queda la dignitat.

Quan Paco Elvira va retratar als afectats pel ‘síndrome tóxico’ de l’oli de colza, tenia gravades dins el cap les imatges que Smith va realitzar a Minamata, i també tenia clares totes les seves lliçons. Als seus retrats no hi ha acarnissament, ni pornografia del dolor, ni exhibicionisme estèril, ni sensacionalisme retòric. A les seves fotografies hi ha respecte i dignitat. Són fotografies plenes d’amor. Són fotografies plenes de dolor, perquè és de dolor del que estem parlant.

No el vaig conèixer personalment -molt amics sí, va ser professor seu- però veient la seva feina, és fàcil saber que Paco Elvira no només era un bon professional, sinó que també era bona persona. I, com acostuma a passar, ha marxat abans d’hora. Recordem-lo com es mereix.