Erer és una paraula que tenim documentada en llengua catalana des de l’any 1380. S’escriu així, amb e inicial, perquè és un derivat de la paraula era, ja que es feia servir en principi damunt una era, que com sabeu és l’espai on es baten les garbes i s’executen altres treballs agrícoles; aquest darrer mot prové del llatí AREA, que volia dir pati o solar sense edificar. L’erer és, com molts altres que hem comentat a “Paraules nostres”, un objecte avui ja pràcticament en desús, però que anys endarrere havia estat un útil de feina habitual a les cases pageses de les Pitiüses.
Foto: Joan-Albert Ribas
És una espècie de garbell molt gros, de quatre o cinc palms de diàmetre (el que veis fotografiat té exactament 90 cm), que es col·locava damunt tres perxes (que antigament eren anomenades eradores) i que servia, després de batre, per porgar el blat damunt l’era, com se sol dir (també en sentit figurat) ajudava a separar el gra de la palla.
Els erers més antics es feien de pell (a la qual es feien foradets) i els més nous són de tela metàl·lica prima i tenen la vora de fusta. Enmig, històricament, en tenim un altrs de tradicionals pitiüsos, també ben antics, fets de jonc, amb la vora d’espart i unes anses que són de savina i que recorden, per la seua forma, capcinglons (paraula ja poc usual al català de les Pitiüses que comentarem també en aquesta secció).
Per extensió, en alguns indrets diuen erers a uns garbells semblants que s’usen per porgar olives i fins i tot la calç i la grava a les obres. Així mateix ens han explicat que l’erer també es feia servir per garbellar faves i pèsols. Darrerament hem vist que, col·locat damunt rabassons o damunt cadires velles, es fa servir així mateix per esclovar ametlles.
