Les persones de major edat que llegeixen aquesta secció de ‘Paraules nostres’ deuen tenir dins el seu vocabulari habitual aquesta expressió de la qual explicarem el sentit i l’origen en aquest article.
L’escarada és un tipus de contracte de treball (solia moltes vegades ser verbal) a preu fet, en què es paga a un tant per la feina feta, no per jornada. Així trobam expressions populars com “donar a escarada” que vol dir encarregar una feina a preu tancat; o “pareix que van a escarada” amb el sentit de treballar amb gran intensitat, amb presses, sense distracció. És avui una expressió usual a les Balears, germana de l’expressió a escar, que s’usa en altres zones de parla catalana.
L’origen d’aquesta expressió és ben curiós, prové del genovès antic scaro, que ha donat lloc, abans d’escarada, a la paraula escar en la nostra llengua, que és el mateix que un varador, és a dir un lloc a la vora de la mar on poden ser avarares o retirades de l’aigua les embarcacions.
La forma escar, que en un principi només feia referència a un lloc, sinònima de varador com hem dit, va anar agafant sentit de la feina que hi feien els diferents operaris que hi treballaven quan l’embarcació hi estava avarada (calafats, mestres d’aixa…) ja que en aquest tipus de feina el tracte es feia a preu fet, no pels jornals que s’hi poguessin fer servir.
Ja formada l’expressió en aquest sentit es va anar estenent a altres activitats: a les Pitiüses, es va aplicar al treball agrícola (sobretot a la sega en un principi).
El senyor Joan Ferrer ens ha informat que una modalitat de tracte a escarada en desús a la pagesia eivissenca era la que es feia en funció de la llavor que s’havia sembrat. El propietari i el treballador s’havien de posar d’acord, després d’inspeccionar l’extensió a segar, sobre a canvi de quanta llavor s’havia de fer la feina, Així entraven en joc dues ofertes; la llavor que s’havia fet servir en sembrar aquell terreny (que era la que en un principi oferia el propietari) i la que demanava a canvi el treballador a escarada (que solia coincidir). En el cas dels cereals es treballava pel cent per cent de la llavor sembrada, mentre que en el cas de faves i pèsol, es feia el tracte al cinquanta per cent, ja que és una llavor més grossa, pesa més.
En aquesta modalitat, el treballador a escarada s’havia d’ocupar de segar i garbejar (=fer garbes i lligar-les amb vencisos) i el propietari del terreny de traginar-les a l’era, batre i, una vegada separat el gra donar-ne al treballador la part acordada.
Dins el camp de la cultura popular podem citar el refrant “feina a escarada, feina enganyada”, que es diu perquè es pensa que les feines fetes a escarada solen ser defectuoses, perquè es procura més acabar-les prompte que entretenir-se a fer-les bé.
