“Tot és suau avui, les xalanetes”, és un vers del poema de Joan Coromines que canta Aires Formenterencs. Tot és suau avui, sí, però la vora de l’estany des Peix no ha set sempre bressol de mansuetud bucòlica. El poema estableix el contrast entre l’actualitat pacífica i el passat aspre que encara esgarrapa i fereix els sentiments; “Presó de Formentera”, “abocada a l’estany”, “ara tot runes”…
Coneguda oficialment per tres noms successius: Colònia penitenciària, Destacament penal i finalment Presó central de Formentera, la gent de Formentera anomena l’indret que ocupà com sa Colònia, es Campament o Camp des Presos o, simplement, es Campament. El Fòrum per la Memòria d’Eivissa i Formentera procura mantenir-ne viu el record, per la ferida deixada i com a lliçó per al futur.
D’aquell lloc d’horror se’n parla i se n’ha escrit molt, afortunadament, però mai no és prou. El record, per quedar fixat, requereix ser narrat, compartit per la parla o l’escrit. I hi ha records que obligadament han de ser fixats. No basta de pronunciar una vegada la narració d’arestes vives; s’hi ha d’insistir, aprofundir-hi, entendre-la, transmetre-la i quedar segurs que arriba amb el seu missatge a altres persones. Elles, en conèixer de l’horror passat, queden moralment obligades, a la vegada, a la lluita constant contra l’oblit, la banalització i la ignorància.
Temps endarrere se’n parlava poc i no se n’escrivia mica. S’hagué d’esperar als anys setanta per posar negre sobre blanc alguna referència local a sa Colònia o es Campament. El desafiament intrínsec dels primers mots sobre la repressió franquista havia de remoure els racons de les memòries on s’amagaven les impressions de les vivències pròpies, o les fosques narracions dels testimonis directes d’aquella presó; “la més terrible de les Balears”, segons s’ha dit.
Alguns autors s’havien avançat una mica i escrigueren encara durant el franquisme. És fugaç la referència a Formentera que fa Gonzalo Torrente Malvido en la seua novel·la La Balada de Juan Campos (1964); més extensa la de Joaquín Maurín, l’antic dirigent del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), a En las prisiones de Franco (1974). El primer degué sentir històries sobre sa Colònia en les seues estades a la Formentera del moviment Hippy. El segon en sentí a parlar durant els deu anys que passà tancat a diferents penals. Era un temps que, com ell mateix va escriure, “fuera de la prisión continuaba la prisión. Toda España era una prisión”. Només a l’exili americà pogué recuperar la llibertat.
Poc ressò degueren tenir a Formentera aquestes dues obres, pens jo. S’hi hagué d’esperar una mica més per poder llegir alguna línia local sobre el Campament. L’agost de 1976 el Diario de Ibiza va publicar un article breu d’Antoni Bonet que subratllava així la transformació que el turisme havia produït a Formentera: “A los que conocimos la isla de Formentera en los primeros años de la postguerra, sólo un hada misteriosa habría podido decirnos con certeza que una colonia penitenciaria, en el transcurso del tiempo, se convertiría en meca preferida del turismo mundial”. Un any després, el setmanari UC titulà significativament un dels seus números (el 3) “Se ha roto el silencio Septiembre de 1936. Guerra en las Pitiusas”. En l’anàlisi d’aquesta publicació periòdica que fan Joan Cerdà i Rosa Rodríguez (2003) afirmen: “molts lectors del setmanari se sentiren esperonats per la publicació del reportatge i decidiren dir la seva”. El primer a fer-ho va ser Àngel Palerm Vich, qui, a Mèxic estant des de la fi de la guerra, envià una carta publicada en el setmanari.
Sa Colònia es va anar fent a poc a poc, per això de vegades els testimonis semblen contradir-se”.
S’ha escrit que el penal de Formentera s’obrí el 1939. Tot indica, però, que va ser el 1940, a partir de maig o juny d’aquell any, que un centenar de reclusos procedents de la Presó provincial de Palma varen ser els encarregats de construir-ne les primeres instal·lacions. Sa Colònia es va anar fent a poc a poc, per això de vegades els testimonis semblen contradir-se. No, és així, es refereixen a moments diferents de la seqüència de “perfeccionament” i densificació d’estructures carceràries d’aquell lloc de repressió brutal institucionalitzada dels vençuts.
El 16 de novembre de 1942 Franco decretà la mobilització general. Es cridaren de nou als quarters joves que ja havien complit el seu servei militar; s’habilitaren partides pressupostàries per adquirir i construir els barracons on s’havien d’allotjar els milers de soldats reincorporats a files. L’estat major vencedor de la guerra degué sentir una suor freda quan els aliats desembarcaren prop d’Orà, de l’Alger i al Marroc a partir del dia 8 de novembre. Les forces del vanagloriat Rommel, l’Afrika Korps, estaven sentenciades. L’ordre de mobilització de Franco tenia per missió preparar la defensa del seu règim totalitarista contra la gran aliança que incloïa la major part de les democràcies del món i la URSS contra el nazisme i feixisme. Al mateix moment, la División Azul espanyola, que havia combatut a la URSS vestida amb l’uniforme nazi de la Wehrmacht des del 1941, començava a replegar-se de tornada cap a la Península.
Ràpidament, el milenar llarg de presos del penal de Formentera varen ser traslladats a altres llocs de reclusió. Les instal·lacions es buidaren completament i, almenys en part, es començaren a desmuntar. Immediatament, ja el 1943, l’antiga presó va ser ocupada per quatre-cents homes d’un batalló d’Infanteria, i a alguna zona des Cap s’instal·laren forces d’Artilleria. Al cementeri Nou de Formentera quedaren enterrades cinquanta-vuit persones, mortes a causa de la seua penosa reclusió vora l’estany des Peix, on avui tot és suau i hi ha xalanetes.
Per Antoni Ferrer Abárzuza
Il·lustracions: Arxiu del Consell de Formentera
