Bernat Joan i Marí / Ara les tecnologies que tenim a l’abast permeten establir diàlegs amb els lectors que, en altres èpoques, haurien set impossibles.
Recentment, n’he tengut una experiència molt interessant. Vaig publicar un article al Periódico de Ibiza y Formentera a favor de l’eix València-Barcelona-Palma, altrament Commonwealth Mediterrània (Ximo Puig, Pere Aragonès i Francina Armengol han convengut a dir).
Per enmig, vaig fer un elogi de na Isabel Díaz Ayuso (per la seua contribució a l’independentisme, no per res altre), que un ayusista va entendre malament. I em va replicar, com tenia tot el dret de fer.
A la rèplica, que no tenia pèrdua, em va dir que Madrid podia rebaixar impostos perquè no té ambaixades a l’exterior, ni TV3 (ni TeleMadrid?), ni idioma, ni… Se’m cuidaren fondre els ploms. Madrid no té idioma? No parlen, els madrilenys? Com es comuniquen?
El lapsus em recorda allò de “les comunitats autònomes amb llengua pròpia”. Madrid, Andalusia, Extremadura, la Rioja, les Castelles, no tenen llengua pròpia? Què ocorre: que la seua llengua és la dels altres? Que no parlen? Es comuniquen a través de xiulets?
De transfons de tot plegat hi ha el fet, inconscient i brutal, de supremacisme lingüístic banal total, de considerar el castellà com una cosa tan neutra, tan de tots, tan etèria i celestial, que no resulta que no és ni la llengua pròpia d’enlloc, ni un idioma, ni tan sols un sistema de signes lingüistics. El castellà està tan per sobre del bé i del mal que no és ni una llengua. Aleshores què és? Un objecte lingüistic no identificat? Un raig del cel? Llum divina? Ai, el subconscient!
Clar que, atenent al que diu Michael Billig, si el nacionalisme espanyol no és nacionalisme també pot ser que l’idioma espanyol no sigui idioma o que la llengua pròpia de Madrid no sigui llengua pròpia.
