Beure aigua a Sant Jordi: un esport de risc

@D.V./ L’aigua corrent a la zona de Sant Jordi és de tot menys corrent, i beure-la potser no sigui un esport però sí és un risc. I no és una frase feta: amb una concentració de clorurs de 5.200 mil·ligrams per litre -la Unió Europea indica que la concentració ha de ser de 250- beure aquesta aigua regularment provoca hipertensió i problemes renals. No obstant, és difícil que algú en begui en grans quantitats perquè el seu sabor és horrible. Segons l’Ajuntament de Sant Josep, aquesta situació és provisional i finalitzarà a finals de desembre, quan acabin les obres que s’estan realitzant al dipòsit d’aigua de Ses Eres. Mentre, els vesins de Sant Jordi i Sa Carroca intenten sobreviure a una situació anòmala. A NouDiari.es hem intentat comprovar de primera mà la situació actual i tastar per nosaltres mateixos la qualitat de l’aigua. Aquest és el resultat.

Primer tast: Can Sala, Sant Jordi
Tinc el got davant els meus ulls. El seu aspecte és transparent. No és tèrbola. Tampoc fa cap olor especial. És aparentment inofensiva. “No en beguis gaire, perquè et donen ganes de gitar”. L’autor d’aquesta advertència és en Pep Guasch, propietari del restaurant Can Sala, a Sant Jordi. La davallada de la qualitat de l’aigua li està provocant molts maldecaps.

“Vam comprar una màquina d’osmosis inversa que ens va costar 5.000 euros, però ara l’aigua és tan dolenta que ni amb la màquina es pot beure” comenta en Pep Guasch, “ara hem hagut d’alquilar un dipòsit d’aigua amb un lloguer que ens costa sis euros al dia. A més, hem de fer portar camions amb d’aigua per la cafetera i el rentavaixelles. Un cove de 10 tones d’aigua ens costa 100 euros”.

Finalment, m’atreveixo. En bec un glop. Repugnant. És extremadament salada. És com beure aigua de mar. Horrible. Una cambrera em mira amb cara d’estupefacció: “Estàs boig”.

Segon tast: Cas Sac, Sant Jordi
L’aigua de l’aixeta de Cas Sac també és transparent, però quan Maria José Bustamante, cambrera del bar Cas Sac, omple el got, m’adverteix de l’escuma que es genera a l’interior del got. Ella també està “farta” d’aquesta situació: “La salinitat de l’aigua perjudica la cristalleria. La barra te la deixa opaca, les taules destenyeixen. Les ferramentes d’alumini es piquen. A més, les mans em fan mala olor”.

Bustamante comenta que han hagut de pagar aigua de cisterna pel consum humà i per la cafetera, perquè no es pot preparar cap café ni cap infusió amb l’aigua corrent. “El pitjor de tot és que et continuen cobrant el mateix, el mateix canon per una aigua que no es pot utilitzar. Aquí ens rentem les dents amb aigua embotellada”, denuncia.

És el moment de comprovar si ens diu la veritat. Bec un glop. Crec que és difícil descriure un sabor tan repugnant. És salada com la de Can Sala però, en aquest cas, diria que té un regust agre. “Has d’anar a gaires llocs més a fer això? Acabaràs amb diarrea” em comenta la cambrera.

Tercer tast: Sa Carroca
Maribel Bofill viu a Sa Carroca i assegura que l’aigua acostuma a ser molt dolenta, però que ara ja s’han superat tots els límits. Viure sense aigua potable afecta molts aspectes de la vida quotidiana: “La roba blanca queda groga i me l’ha de netejar la meva nora. Els meus pares tenen aigua de cisterna, i cada setmana anem a ca seua a agafar-lis aigua. Els grifus et duren quatre anys com a màxim, ja lis pots posar Kalia o Calgonit. Hem de posar vinagre al rentavaixelles. Aquesta aigua no la volen ni les gallines!”.

La vesina ens comenta que a l’hivern agafen aigua de pluja amb cisterna per regar el jardí perquè si ho fessin amb l’aigua corrent, les plantes es moririen. Comenta que dutxar-se amb aquesta aigua et deixa els cabells aspres, i que els gots, per molt que els netegis, tenen un to opac i brut. Mentre realitza totes aquestes explicacions, m’omple un got d’aigua i me l’ofereix: “Vinga, valent. Què et sembla?”

Un darrer esforç. Em bec un glop. Horrible. Mentre que les altres aigües eren com aigua de mar, aquesta sembla aigua de piscina. Imbevible. “Et trobes bé?” em comenta Maribel.