Carmen Vidal, l’èxit d’una eivissenca a Nova York

@David Ventura/ Fa quasi una dècada que l’eivissenca Carmen Vidal Balanzat va aterrar a Nova York disposada a completar els seus estudis de cinema. El que va començar com una estança temporal s’ha anat perllongant en el temps perque New York l’ha anat seduint amb nous projectes i ha reconegut el seu talent amb premis. Si l’any 2006 va guanyar el conegut com a ‘Òscar dels Estudiants’ gràcies al curtmetratge ‘6 a.m.’, posteriorment ha aconseguit cinc New York Emmys per la seva feina al programa televisiu ‘Nueva York’, de la City University of New York TV (CUNY TV).

El seu darrer Emmy l’ha guanyat per un reportatge que ha realizat sobre el cineasta cubà Fernando Pérez; però aquest no és el seu darrer projecte, perque avui mateix presenta ‘Sonic Trace’ al festival de Tribeca, un documental transmedia realitzat a Los Angeles.

Aquesta és una història d’èxit però també de tenacitat i perseverància, o de com obrir-se camí en una societat molt competitiva però meritocràtica, que premia el treball, l’esforç i l’excel·lència. De tot això en parlem amb Carmen Vidal Balanzat, tot simpatia, emocionada pel premi rebut i nerviosa pel nou repte de Tribeca.

-Parla’ns d’aquest darrer premi Emmy que has guanyat. Com va ser que et van nominar i amb qui competies?
-Cada cadena de televisió de l’àrea de Nova York escull quins programes envia, i els NY Emmy® Awards escullen quines peces volen nominar per cada categoria. Poden participar-hi programes emesos entre el 1 de setembre i el 31 d’agost de l’any anterior. En el nostre cas havíem emès aquesta peça com a part d’un episodi del programa ‘Nueva York’ de la CUNY TV. Competia amb cinc altres peces emeses a televisions de Nova Jersey, Nova York i Connecticut.

-Has rebut cinc NY Emmys i un Student Oscar Award. T’estàs acostumant a rebre premis. Què suposen per a tu? Què t’aporten aquests reconeixements?
-Cada premi, cada nominació i cada reconeixement és una alegria molt gran perquè sents que la gent aprecia, connecta i s’emociona amb el que fas, que al final és una de les raons per les que faig aquesta feina.

-El premi l’has rebut per un reportatge sobre el cineasta cubà Fernando Pérez. Per qué vau decidir dedicar un espai a aquest director?
-En el meu programa tots els productors tenim la sort de tenir una gran flexibilitat a l’hora de proposar temes i escollir la perspectiva com els volem enfocar. Qualsevol tema relacionat amb temes artístics hi encaixa perfectament i jo sóc una gran admiradora de la feina de Fernando Pérez des que vaig veure la seva pel·lícula ‘La vida es silbar’ mentre vivia a Barcelona. De fet, la pel·lícula de Fernando Pérez ‘Suite Habana’ va ser la que me va inspirar a fer el meu curt ‘6 a.m.’.

-Com va sorgir la possibilitat d’entrevistar-lo? Ho va complicar el fet que estigués ell a Cuba i tu a Nova York?
-El rodatge el vaig fer fa dos anys, quan vaig estar a Cuba estudiant a l’escola de cine de San Antonio de los Baños. Fernando Pérez em va impactar molt. Vaig gravar-lo a ca seua i és una persona molt propera, intel·ligent i sensible. És algú que ha viscut molt, que porta 40 anys fent pel·lícules. Em va respondre a totes les preguntes de manera molt genuïna, sense tòpics, i de seguida vam connectar.

-Tothom parla meravelles de l’escola de cine de San Antonio de los Baños. ¿Es tan bona com diuen? ¿Quin és el seu secret?-Jo vaig fer un taller de guió, i els professors eren molt bons i et donaven una perspectiva nova de totes les coses que a Europa no tenim. A més, l’escola està en una zona muntanyosa, a tres hores de La Habana, on no hi ha internet. Vius amb els teus companys i els teus professors, aïllats de tot, concentrats en la feina. Llegeixes molt, aprens molt, els companys són excel·lents.

-Estàs fent feina a CUNY TV, que és la televisió d’una Universitat pública. Explica’ns això, que aquí no és usual que una universitat tingui una televisió pròpia tant potent.
-Les universitats públiques als Estats Units no tenen res a veure amb les d’Espanya. Als EUA són unes institucions enormes i que, a més, tenen un compromís amb la societat. La seva funció va més enllà de les aules i de les classes. Una universitat pública ha de educar al poble. Ofereixen concerts, obres de teatre, organitzen conferències… Són autèntiques institucions. Dins d’aquest concepte s’inclou una televisió que ofereix continguts de qualitat i que van més enllà dels continguts que ofereixen les televisions més generalistes. Donem molta importància a les minories, a les dones…

-Exactament igual que a Espanya… Parlaves abans que ‘Suite Habana’ et va impactar, que sents debilitat pels documentals i que fas feina en una televisió pública molt atenta amb les minories. De quina manera el teva sensibilitat artística enquadra la realitat quotidiana? De quina manera observes un carrer, un polígon industrial?
-No ho faig d’una forma conscient sinó més intuïtiva. Ajuda també que estic en un país que no és el meu i que tot té un punt d’extraordinari. Moltes coses són noves per a jo. Anar al Bronx a entrevistar a una hip-hopera és realment molt estimulant. Continuament trobo espais que m’inspiren. A més, tinc la sort de tenim una càmera a la mà. La càmera t’obre moltes portes, et comunica amb mons nous.

-Parla’ns del nou projecte que presentes al Festival de Tribeca.
-Es diu ‘Sonic Trace’ i és un documental transmedia que tracta sobre els immigrants llatinoamericans i mexicans instal·lats a Los Ángeles. Transmedia significa que fa servir diferents plataformes: vídeo, radio, web interactiva i mapping. En el meu cas, m’ocupo de la part de vídeo i aquest projecte m’ha obligat a repartir el meu temps entre Nova York i Los Ángeles, que són dos ciutats completament diferents. Ara presentem aquest projecte a Tribeca. Ha sigut molta feina!

-Vas abandonar Espanya quan era un país pròsper que -deien- anava a superar Alemanya, i ara t’espera un país en recessió, fracassat, amb  una classe política desprestigiada i a frec de la ruptura social. Com has vist aquest procés de degradació des de l’altre banda de l’Atlàntic?
-És molt trist. Jo sempre he tingut en ment la idea de tornar i fins ara veia molt clar que podia continuar la meva carrera a Espanya. Ara ja no ho veig tant clar. Tothom marxa, ningú se’n torna! Vist des d’Amèrica em preocupa i m’afecta, i també m’entristeix. Em fa plantejar moltes coses, em pregunto si no podré tornar mai perque difícilment comptaré amb les oportunitats i els recursos dels que disposo aquí. Intento explicar a la gent de Nova York algunes de les coses que passen i no entenen res. Com lis expliques la història del rei i la cacera d’elefants? Impossible!

-La teva és una història d’èxit, però com va ser la teva arribada i el teu procés d’adaptació a Nova York?
-El primer any em va costat molt i encara, a dia d’avui, hi ha coses que em costen. El xoc cultural és molt gros però no em puc queixar. Treballo en el que m’agrada i m’arriben projectes que comporten un repte intel·lectual i creatiu. També és una sensació agredolça perque la ciutat et dóna molt però tu també li dones molt. La ciutat t’exprimeix. Fas moooolta feina i el temps passa volant. Aquest és un lloc de trànsit, la gent va i ve, i contínuament estan acomiadant a gent i donant la benvinguda a companys nous. Jo vinc d’Eivissa, un lloc petit on coneixes a la gent de sempre, on les cares són les mateixes, on els amics són els de tota la vida… i clar, et xoca molt.

-És com l’epicentre del planeta, on hi arriba gent de totes bandes…
-A Nova York quasi el 50% de la població és d’altres països. A Queens es parlen més de 200 idiomes. Aquí ve gent de tot arreu a créixer, formar-se, avançar i després se’n torna al seu país, tothom té pressa i vol fer moltes coses. Arriba el talent de tot el món, tens companys que són un estímul i tots ens retroalimentem. La ciutat té una energia que t’impulsa, que t’empeny endavant.

-I, per acabar, quins són els teus racons favorits de Nova York? Quin és el teu refugi, el teu lloc secret?
-Un lloc molt poc conegut és Roosevelt Island, una petita illa que es troba enmig del riu Hudson, entre Manhattan i Queens, i a la qual només hi pots arribar amb un telefèric que passa entre els gratacels. I un lloc molt especial és la llibreria de segona mà Strand, situada al carrer 12. Està plena de petits tresors. Allà hi vaig trobar una joia: la primera edició de ‘Live and death of spanish village’ d’Elliott Paul, un nord-americà que va viure a Santa Eulària des Riu i on explica com va viure la Guerra Civil des d’Eivissa.