Ferran Nogués / Per a l’entrevista musical d’avui em trobo amb un músic compromès amb el rock i marcat per la música alternativa dels anys noranta. Amb un posat sobri i introspectiu, en Christian Roig es manté insubornable tirant del carro, que en el seu cas són dos carros: Sequoia Tree i Oceans Adrift.
El projecte paral·lel d’en Christian és Oceans Adrift, on també hi ha Diego Aires (baix) i Tato Lee (batería). Aquest trio també té un bon repertori de material propi i aquest mes de setembre va formar part del Back to School – Sant Jordi Music Festival.
Home polifacètic, en Christian també manté el blog Lo que sea no importa, on escriu sobre música, cinema, literatura i esport. Parlem amb ell de totes aquestes coses.
Explica’m els teus inicis en el món de la música. Vas començar amb la bateria o amb la guitarra?
– Vaig començar més o menys alhora amb la bateria i la guitarra. Amb setze anys crec que va ser. Hi havia un amic que tenia una bateria, el meu pare tenia una guitarra i em va picar la curiositat. Vaig tirar més cap a la bateria però sempre he tocat una mica de tot.
Abans d’estar a Sequoia havies passat per molts grups, suposo.
– Sí, com una vintena de grups però molts d’ells varen fer un o dos concerts, deu concerts en algun cas, però no varen tenir continuïtat.
Actualment ets membre de Sequoia Tree i també tens un projecte paral·lel que és Oceans Adrift. Com ho fas per a compaginar les dues bandes, els assajos, els bolos…
– Bé, molt bé perquè no tenim tampoc molta feina, hahaha, i assajam almenys una vegada per setmana cada grup. Primer tenia Sequoia i després va venir l’altre perquè veia que tenia moltes cançons que no tenien cabuda. Si haguéssim assajat molt més amb Sequoia és possible que aquestes cançons haguessin format part del repertori però no hi ha temps. I tinc idees de fer més projectes. Possiblement no amb aquest format en què jo sóc cantant, perquè sinó sempre acabes fent lo mateix, però sí col·laborar amb altra gent. Tenc moltes ganes de fer música i crear coses.
Últimament fas només guitarra. No trobes a faltar la bateria?
– Sí que la trobo a faltar. El que passa és que vaig començar a tenir problemes: tendinitis i tal… i ja no podia tocar al nivell que m’agradaria. Però sí, com tocar la bateria no hi ha res És un instrument molt únic.
Fa uns mesos vau publicar disc amb Sequoia. Gravat a Sant Miquel, no?
– Sí, el vam gravar a Sant Miquel, a Solo Estudios. És un nou estudi que han fet allà i ara mateix crec que està una altra vegada en obres. Ho volen fer més gros.
Explica’m com va anar la gravació del disc.
– Va anar bé. No tan ràpid com m’hagués agradat, hahaha, però sí va anar bé. Tenim el resultat que més o menys volíem. La intenció era que sonàs bastant natural: que si hi ha dos guitarres després sonin aquelles dos guitarres, no en sonin quatre. Que no soni un arranjament orquestral que després no hi serà.
Quin mètode gravació vau seguir? Vau gravar per pistes?
– Sí, tot per pistes. Estaria bé fer-ho en directe però no teníem els mitjans allí, i nosaltres segurament tampoc estàvem preparats per a fer-ho així. Però en un futur sí que m’agradaria gravar en directe. Per pistes està bé, i és ràpid. Per a gravar tots junts en directe has de tenir els temes molt matxacats.
Per a la gravació teníeu els temes molt preparats i sabíeu com havien de sonar o vau anar canviant coses?
– La veritat és que hem deixat els temes pràcticament iguals. Vàrem fer una preproducció, vàrem llevar dos compassos d’aquí, canviar un cor per allà… però els teníem bastant clars. Possiblement qui no els tenia tan clars era el bateria, que duia poc temps amb nosaltres, però el grup duia tres o quatre anys tocant aquestes cançons. Alguns temes els havíem volgut ficar al disc anterior i no van cabre, però ja està bé perquè ara sonen millor.
Parla’m una mica de composició: com feu les composicions noves? Son cosa de tot el grup o tu duus els temes ja fets?
– Normalment quan jo present un tema està bastant fet. No vinc només amb un riff. Sol haver-hi uns versos, canvis… moltes vegades no sé com acabar-los i això ho fem al local. El que tampoc faig és dir que el baix toqui això i la bateria allò. Això ho deixo una mica obert i que hi hagi creativitat per part dels altres músics.
Graves demos a casa o presentes els temes directament al local?
– Solia gravar amb el mòbil, dues o tres parts que queden bé, una lletra, una melodia, i cap al local.
Fas primer lletres o melodies…?
– Sol fer primer la música, llavò una melodia i finalment lletra.
Tant amb Sequoia com amb Oceans Adrift seguiu aquest mètode de treball o hi ha algú que vingui amb alguna composició?
– Home, al darrer disc de Sequoia hi ha dos temes que no van partir de mi sinó que eren idees del teclista i de la baixista. M’agradaria que hi participassin més però… el temps és el que falla.
Amb Oceans Adrift tens plans de publicar alguna cosa? De fet teniu dues demos penjades a Internet.
– Sí, són gravacions fetes al local però amb molt pocs mitjans. Volem gravar però és un tema de sous. Un parell de mils d’euros els necessites si vols gravar. I a penes recuperes res. Tenim un munt de repertori: més de vint temes.
Quina tirada vau fer amb l’últim de Sequoia?
– Unes 200 còpies. N’hem venut unes 100. De l’anterior en vàrem fer 400, massa. La gent tampoc compra discos. Qui compra discos? Jo compraria discos però ja no hi ha botigues de discos. No hi ha un panorama de cultura, de discos i música en viu.
L’últim disc de Sequoia és autoeditat i suposo que la dificultat és donar-li difusió i distribució.
– Es molt complicat, la veritat. Possiblement, a més de la gravació i edició, hauríem d’haver destinat un munt de sous a promoció. Hem dut el disc a diverses revistes a veure si en parlaven però de moment no hi ha hagut sort. També és cert que és difícil, veus els noms que hi surten, com Iggy Pop… És molt difícil trobar un forat allí. És complicat perquè hi ha molts de grups i tampoc hi ha gaire interès en grups de rock a Espanya. No és una cosa principal, no és el que està de moda. El cert és que m’agradaria tocar molt més i fer més coses de les que faig.
Amb els grups que teniu temes propis i intenteu fer alguna cosa original, suposo que també sap mal tenir una col·lecció de temes allà i no poder difondre-la.
– Sí perquè saps que si arribàs a molta més gent podries fer una petita base de fans. Però primer has d’arribar molta gent.
Parlam del teu equipament (guitarres, amplis…). Utilitzes més o menys el mateix per als dos grups o canvies el so…?
– La veritat és que com que no tinc molt d’equip, faig servir més o menys el mateix. El que sí canviava era que utilitzava un pedal de distorsió (un Blues Driver) amb Sequoia, i amb Oceans faig servir un fuzz d’Electro Harmonix. Això fa que canviï el so. A més, com que un dels grups té quatre membres i l’altre tres, també he de mirar d’omplir una mica amb el de tres. De guitarres tinc una Fender Telecaster mexicana que em vaig comprar a finals dels anys noranta, i un ampli Fender Deluxe.
Enguany heu tocar per Mallorca, no?
– Sí, amb els dos grups. Amb Oceans vam tocar al Lisboa (un bar de Palma que treballa molt). Amb Sequoia hi vam anar una mica més endavant, al Casal sa Fàbrica (Inca).
Per a un grup eivissenc sempre és difícil sortir de l’illa.
– Hi vàrem anar amb Talentib, una iniciativa [de l’Institut d’Estudis Baleàrics] que es fa juntament amb els bars. Com a experiència va estar molt bé. Ens hi volem apuntar també l’any que ve. Volem tocar més a fora. Tenim pensat tocar a Barcelona si es pot. És difícil però si hi ha més gent que ho fa, també ho podem fer nosaltres. És tenir els contactes i que agradi un poc la proposta.
Hi vau anar amb tot l’equip o només…?
– No, només amb guitarres. El teclat va anar amb furgoneta perquè té tots els sons preparats dins el teclat i és una moguda canviar-ho.
Tens el blog «Lo que sea no importa» sobre temes com música i cinema, i fa poc hi vas penjar una entrada que es diu «¿Dónde tocar?» que va tenir repercussió sobretot a Facebook. Allà parlaves sobre les dificultats i creixents restriccions que hi ha al panorama musical d’Eivissa. Personalment crec que està bé que se’n parli perquè enguany, per exemple, sembla que no hi haurà Canyes & Roll.
– Ah, no? No ho sabia. Quina pena. Sap mal queixar-se però la veritat és que està molt malament tot: estam molt lluny d’una situació ideal. No hi ha sales on tocar. Quan toques és a bars (i jo agraeixo tocar a bars), però moltes vegades allò no està preparat, o no té bona acústica, o paguen molt poc. Hi ha molt pocs llocs realment per a tocar. Per exemple, a un lloc com Sant Antoni de Portmany no pens ara mateix en cap bar musical…
Bé, hi ha l’Eddie’s…
– Sí, és veritat però crec que hi van tenir la policia fa poc. Crec que hi tocava la Moonshine Band.
Però si allò es fa en horari de dia…!
– Sí però no sé… estan molt estrictes allí. Crec que hauriem de buscar una solució. També cal veure si hi ha demanda de música en viu. Hi ha molt d’optimisme, diuen que hi ha molts bons grups, però és que si no pots tocar i no pots fer algun duro també.
Hi ha gent que diu que a Eivissa, si vols, pots tocar molt. I és veritat però qui i on toca?
– Pots tocar en set grups, pots tocar molts estils diferents, i arribar a fer música que no t’agrada…
No hi ha una oferta estable. La música en viu demana estabilitat: que la gent sàpiga que en un local concret sol haver-hi una oferta concreta. I a Eivissa un estiu la cosa és així, després canvia, uns locals tanquen…
– A la gent jove pens que tampoc li hi arriba aquesta oferta. Als concerts no hi ha massa gent jove. No hi ha gent de vint anys. Jo quan tenia 15 o 16 anys intentava anar a tots els concerts que podia. Crec que hi ha molt de públic potencial que no acaba de sortir de ca seua.
