El periodista Jaume Ballesté va ser durant molts d’anys cap de la secció d’Art de la revista Blanco y Negro. En aquest sentit va publicar, almenys, dos articles, sobre l’efervescència artística d’Eivissa (comparada amb l’erm cultural d’una bona part de l’Estat) durant la dècada dels cinquanta; en aquestos articles, de què més endavant parlarem en aquesta secció, l’impressiona, per damunt dels altres, la personalitat artística d’Antoni Marí Ribas, Portmany, al qual dedicà un article monogràfic.
En una de les estades que va fer a la nostra illa per escriure sobre art va aprofitar per traçar uns apunts senzills sobre la societat eivissenca de la darreria dels cinquanta. Va tenir la sort de trobar la col·laboració, acompanyant el text, de les belles imatges de Josep Maria Subirà, nascut a Barcelona el 1930 i eivissenc d’adopció, que morí en aquesta illa l’any 2014.
I a l’Eivissa de 1958, com es destaca a l’encapçalament d’aquest article, «pueden pagarse aún cosas con una pesseta; un café en los «chiringuitos dels puerto, una exquisita pieza de la reposteria local, una jugosa fruta, una baratija para recuerdo… Y nunca olvidarán daros las gracias por la compra, acompañaros hasta la puerta y despediros con una sonrisa».
Torna a parlar Ballesté de la professionalitat del personal de les botigues eivissenques: «Si en un comercio no tienen lo que necesitáis, el dueño o un dependiente os acompañará con gusto a otro establecimiento, Si al día siguiente os arrepentís de la compra os devolverán el dinero con tanta facilidad que no sufriréis violencia».
Recorda Ballesté a les persones lectores que Eivissa pot ser una destinació de descans per a tothom, pels seu clima i per l’heterogeneïtat de tot el que ofereix l’estiu de 1958: «Ibiza es un paraíso (…). El paraíso de los pintores de todas las latitudes del mundo, de los arqueólogos, de los pescadores deportivos, de los que aman el sol, de los que huyen del calor, de los que necesitan ejercicio, de los que buscan reposo, tranquilidad, paz… En ningún sitio como Ibiza dan más de sí las horas, ni en ningún otro lugar passa más rápidamente el tiempo sin hacer absolutamente nada.
Una dicotomia que ha arrelat i perviscut més de seixanta anys més tard, començava a apuntar l’any 1958: per als que busquin una mica més de «vida social y bullicio» recomana Sant Antoni: «Allí no se para». I per als que vulguin repòs, «diríjanse a Santa Eulalia».
Apunta també Ballesté, com va escriure Josep Pla i algun periodista que ja ha sortit a «Passant revista», que a Eivissa s’hi ha d’arribar pel port, amb una defensa ben argumentada: «A los que vayan a Ibiza por primera vez les recomiendo el viaje por mar. Hay que ser madrugador. El paso al amanecer entre los arrecifes de Ibiza y Formentera y la llegada a la bahía con los primeros dorados rayos de sol es un espectáculo único, mágico, inolvidable. De una sola ojeada se abarca toda la ciudad, diminuta y blanquísima, como de Nacimiento…».
Joan-Albert Ribas
