El poeta, pintor i activista cultural Josep Marí (Eivissa, 1948) ha fet 75 anys aquesta setmana. Figura imprescindible en l’àmbit cultural d’Eivissa, durant molts anys ha combinat la docència amb la creació cultural. Va estudiar Belles Arts a l’Escola Superior Sant Jordi de Barcelona, però fins i tot en aquells anys es mantenia actiu culturalment a la seua illa.
A finals dels seixanta i principis dels setanta, va ser un dels impulsors de la recuperació de l’Institut d’Estudis Eivissencs, entitat cultural de la qual va ser president durant sis anys. A més, juntament amb Isidor Marí (entre altres), va fer molta feina per a recuperar la revista Eivissa i fer-ho en llengua pròpia. L’any 2003, a proposta del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, va rebre el Premi Ramon Llull per la seua tasca a favor de la llengua i la cultura pròpies.
Ha escrit molta poesia i també en prosa. En els seus textos parla de viatges, paisatges, del pas del temps i d’experiències quotidianes pròpies. Destaquen publicacions com La veu dispersa (1982), Els deixants de la llum (1991), La veu pintada (1998), Respira el món (1999) o La vida plàcida (2010). En els seus quadres hi ha molta varietat, mai ha seguit un mateix estil. Ha treballat amb la tècnica de l’oli, la cera, l’acrílic i fórmules mixtes, sigui sobre tela, paper o cartó. Ell mateix confirma que les seues pintures són un homenatge als paisatges de les Pitiüses.
En aquesta entrevista parla amb NouDiari a ca seua, a Vila, durant la setmana del seu aniversari per fer balanç de la seua trajectòria.
En tots aquests anys s’ha dedicat principalment a la poesia i la pintura, encara que també ha participat en algun moment en l’àmbit teatral. Comencem pel primer: com i quan va néixer el seu interès per l’escriptura?
La passió per l’escriptura ja em va venir durant els estudis primaris, perquè teníem un mestre molt bo, Josep Rosselló, qui dos o tres dies per setmana ens feia escriure una redacció a classe. Això m’agradava molt i des d’un punt de vista docent, era quelcom molt interessant perquè la gent aprenia a expressar-se. Vàrem sortir de sa Graduada amb una base molt bona per a després cursar batxillerat o començar a fer qualsevol feina. Va ser un gran mestre. A més, un bon dia vaig descobrir que també es pot escriure en la nostra llengua, perquè el meu pare tenia un llibret de versos d’Isidor Macabich. Estava escrit tal com parlam en eivissenc per facilitar la lectura a la gent que no havia llegit mai en català. En un determinat moment, amb 11 o 12 anys, vaig escriure uns versos de Nadal, com una nadala, i crec que això és el primer que vaig escriure. I ho vaig fer en català. Més endavant, durant els estudis de batxillerat, també escrivia coses, quan ja havíem tengut alguna assignatura de literatura, però llavors l’expressió em fallava perquè no tenia suficients coneixements de català i escrivia com podia en castellà. Fins que cap a l’any 1966 o 1967 ja em vaig decantar pel català.
L’any 1994, per encàrrec de la revista Pissarra, va elaborar una antologia de la poesia de Marià Villangómez. Què va significar Villagómez per vostè?
Al marge de la bona amistat que vàrem tenir, el consider un mestre en molts aspectes de la vida. Josep Rosselló em va ser molt útil per practicar l’escriptura i aprendre a expressar-me bé. Maria Villangómez va ser molt important sobretot per l’amistat, pel contacte quotidià amb ell, les converses, la informació que ell donava i que m’anava penetrant, encara que ell no pretengués exercir cap càtedra. Jo aprenia molt mitjançant simples converses amb ell, i amb intercanvis de parers sobre qüestions, per exemple, gramaticals o lingüístiques. A més, va ser Villangómez qui em va proporcionar la base dels coneixements de català que tenc. A petició meua, en nom d’un grup de companys, quan fèiem cinquè de batxillerat, li vaig demanar si un dia per setmana podíem fer classes de català, i ell va estar encantat. I ens les va impartir durant tot un curs, un dia per setmana. Cada dissabte a la tarda ens reuníem a la biblioteca que hi havia a Ebusus. Cada setmana ens preparava una lliçó. Fins i tot, al dissabte següent dúiem escrita una petita redacció. Crec que érem 9 a classe. Allò va representar la base més important de llengua catalana que vaig aconseguir. Un any abans, Macabich també ens va fer classe una temporada a Isidor Marí, el seu fillol, i a mi, però durant molt poc temps.
De fet, vostè després va passar a donar classes de català conjuntament amb Marià Villangómez.
Sí, després d’aquest curs de català, crec que ja a l’estiu següent vàrem continuar aprenent català amb amics d’Eivissa, coneguts i alguns companys del curs. Vàrem començar a fer classes a l’institut Santa Maria. Manuel Sorà, que llavors era el director, ens va deixar utilitzar una aula. Fins i tot quan vaig ja havia marxat a estudiar fora de l’illa, a l’estiu, aprofitant que jo era a Eivissa, continuàvem fent aquests cursets de català. Això va durar tres o quatre anys. Més endavant, quan vàrem tirar endavant l’Institut d’Estudis Eivissencs, vàrem organitzar els cursos de català com a activitat pròpia de l’IEE.
En aquells anys de represa de l’Institut, es va prohibir un curs eivissenc de cultura. Com ho va viure?
El primer va ser l’any 74 i el del 75 va ser el que es va prohibir. Arran de l’aplicació de la llei antiterrorista, en vida de Franco, el règim va tancar molt la mà, i hi havia la por que amb el curs eivissenc de cultura després vinguessin altres coses. Perquè clar, en aquell temps dúiem gent important, dúiem professors d’universitat importants. Un dels que havia de venir era Alexandre Cirici i Pellicer. També Josep Melià. Però finalment no ens varen deixar fer aquell curs. Jo vaig tenir algunes converses amb el delegat del govern, Antoni Torres ‘Secorrat’, que també havia estat batle de Santa Eulària. Va ser el darrer any de Franco quan el varen anomenar delegat del govern, però només ho va ser set o vuit mesos. Al curs prohibit li dèiem «curs eivissenc de cultura secorrat».
Tot i la censura, alguns intentàveu fer activitat cultural.
Sí, perquè tampoc teníem consciència d’estar fent cap mal a ningú, però qui té cua de palla, se la crema. Les autoritats franquistes anaven amb la mosca darrere l’orella i s’havia d’anar alerta. Arran de la suspensió del curs eivissenc de cultura, Josep Melià va publicar un article molt dur sobre el delegat del govern a Eivissa i Formentera a La Vanguardia que també va sortir a altres mitjans. Melià va ser un polític d’aquells que, des de dins les institucions, va anar fent coses per obrir-ho tot. Era dels que veien possibilitat de lluitar des de dins del règim i transformar-lo, perquè no crec que fos un franquista empedreït.
Arran de l’aplicació de la llei antiterrorista, el règim va tancar molt la mà, i hi havia la por que amb el curs eivissenc de cultura després vinguessin altres coses
Pel que fa a la seua tasca d’escriptor, no sé si pensa que és una tasca molt dura. Per totes les hores de feina que implica. En el dietari La vida plàcida, per exemple, hi explica experiències quotidianes, i alguna vegada ha contat que les escrivia molt tard a la nit, recapitulant les vivències d’aquell mateix dia.
Cert. En acabar la jornada, venia a casa després de sopar fora i a les dotze o a la una havia de posar-me a escriure. Encara que només fos un dia de dietari, a mi em comportava tal vegada dues hores seguides d’escriure, però tenc molt bon record d’això. Ho record amb gust, t’ho passes bé; però clar, jo escrivia sempre a darrera hora, perquè quan acabava el dia era quan ja podia fer una tria de les coses que tenien un cert interès per a ser escrites. La vida plàcida em sembla un llibre que té una diversitat de coses que fa que l’obra sigui entretinguda, i el pots agafar per qualsevol punt. Poques vegades hi ha una seqüència que es vagi reprenent durant el llibre.
Una alta obra destacada en prosa és Els deixants de la llum.
Sí, es tracta de petits dietaris i articles. En aquest cas parl de viatges, sobretot de paisatges, que en el meu cas són una part importantíssima dels viatges.
I va combinant experiències que ha viscut a Eivissa i fora de l’illa.
Sí, coses que he viscut a Eivissa i en els meus viatges. Són diferents extractes de la meua vida en un temps determinat. No crec que en la meua literatura hi hagi gaire originalitat ni imaginació. En els meus textos es mostra una manera de veure el món; intent expressar-ho de la manera que millor puc, procurant ser fresc, espontani, irònic i, a vegades, sorprenent. Per mi la literatura és això, no aspir a res altre.
En la pintura també hi ha poesia?
Són dos llenguatges diferents, però pens que en certs moments poden ser convergents. A vegades un motiu pictòric també està carregat de lirisme. Però no sempre és així.
De fet, La veu pintada és un exemple seu de maridatge entre ambdues disciplines.
És una tria de poemes de La veu dispersa que els vaig interpretar pictòricament, i per això vaig posar aquest títol. No és que aquesta tria tingui un caràcter estrictament antològic, sinó que vaig escollir poemes que jo veia que es prestaven a ser interpretats plàsticament. Hi havia textos més surrealistes i lírics que també els vaig plasmar pictòricament. Amb altres poemes, fer això era més difícil.
En els meus textos procur ser fresc, espontani, irònic i, a vegades, sorprenent
En el seu moment, va definir l’exposició Pintures 2008-2014 com un homenatge als paisatges de les Pitiüses.
Sí, en general, la meua pintura és un homenatge en aquest sentit. Amb aquesta mostra vaig presentar en el que tenia d’aquells sis anys, però després hi ha etapes en què no pint res, com va passar-me, per exemple, l’any passat. De fet, normalment, quan estic en una etapa en què pint, no escric, i a l’inrevés. No barreig una cosa amb l’altra.
A Paratges habitats (Nova Editorial Moll), el seu darrer llibre, publicat el 2022, recull poemes escrits al llarg dels darrers 25 anys.
Sí, són poemes que he anat fent al marge d’exposicions i al marge d’altres llibres. Tal vegada durant algun viatge, per matar el temps, m’ha passat pel cap escriure i m’han sortit tota aquesta sèrie de poemes; no en són molts, però estic content amb el resultat del llibre.
En l’àmbit de la pintura ha anat explorant diferents estils i camins. Com ha estat aquest procés?
No sé si això és una falta de maduresa (riu), però mai he volgut pintar les mateixes coses sempre. D’una exposició a l’altra sempre hi ha canvis i acab veient una mateixa cosa d’una altra manera. Procur produir una certa sorpresa en l’espectador. En una exposició individual, mai expòs coses que ja exposat abans. Sempre són tot obres noves. Seria diferent en el cas d’una exposició antològica o col·lectiva.
Com va viure la seua feina com a docent?
Vaig ser professor de dibuix. També vaig fer classes a un batxillerat anterior al BUP, i les al·lotes tenien una assignatura que es deia «Hogar» i els al·lots havien de fer «Formación manual». I com que en el seminari de dibuix no hi havia prou hores de dibuix per a mi, aquesta part de formació manual també la feia jo. Era una cosa molt entretinguda; hi havia manualitats, mosaics, treballs amb filferro, modelat d’argila… Amb tot això hi havia possibilitat de fer coses interessants. Era polit. M’ho plantejava com una activitat artística i creativa més. Quan va hi havia el BUP, va començar a haver-hi l’assignatura de música i també me la varen fer impartir a mi. La música m’agrada molt i per les classes em dedicava a seleccionar uns quants músics que a mi m’agradaven, explicar una mica la seua vida i obra i fer audicions. A més a més, un any quedaven tres hores per assignar de l’assignatura de ciències naturals i varen assignar-me-les a mi. Vaig acabar donant classes d’aquesta altra assignatura a jóvens de 13 o 14 anys.
En el seu procés de creació, tant literari com artístic, segueix un procés molt determinat o la seua manera de treballar és més anàrquica? És dels que canvia coses fins al darrer moment?
En la pintura, quan dono per acabat un quadre, tal vegada al cap de dos o tres dies el mir de nou, quan no estic tan pressionat per la feina que estic fent, i ja el puc objectivar una mica més i afegir-hi una punteta de groc, pujar un blanc o afegir-hi una mica més de llum, però ja està. Es tracta de petits retocs. En l’escriptura, normalment dono per bo el text original i a vegades després retoc alguna cosa, perquè per no interrompre la fluïdesa creativa, pot ser que en algun moment accepti una paraula que no m’acaba d’agradar o que no acabar d’expressar el que jo vull. En aquests casos, si et poses a pensar, ja no acabaràs el poema amb la mateixa fluïdesa que hi ha fins aquell moment. Al cap del temps torn a aquestes paraules que no m’acaben de convèncer i cerc una alternativa. De tant en tant consultes un diccionari de sinònims perquè tens una altra paraula a la punta de la llengua i no surt. En la prosa, succeeix una cosa bastant semblant. Probablement, el que faig en prosa és de les coses que menys canvio. En un dietari, per exemple, si necessites escriure-hi cada dia, no pots entretenir-te en detalls. En tot cas, ho mires millor a l’hora de revisar, i llavors veus si hi ha una sintaxi que no funciona o alguna cacofonia. Llavors, amb calma, fas els canvis. En alguns casos es tracta de refer-ho, però sempre sobre la mateixa base. En general, no canvio gaire cosa.
També ha rebut diferents premis, com el Ramon Llull, el premi Savina del GEN (per la seua defensa del territori), la Menció d’Honor Sant Jordi de l’Institut d’Estudis Eivissencs o el Premi de Narrativa Ciutat d’Eivissa, entre altres. Com ha viscut tots aquests reconeixements?
Amb els premis, un queda reconegut per una tasca amb què un ha estat compromès i hi estic molt agraït.
