Estimats amics:
Record en Marià Villangómez caminant pel carrer. Per la via Púnica concretament. Les espatles amples, la seua manera de caminar i una mirada que mirava més enllà –més enllà de qualsevol cosa material d’aquell entorn-, li conferien un aura de respectabilitat que pocs gosaven traspassar. Pareixia unànime el respecte per la seua voluntat de solitud. Per aquell temps ja sabia que era un autor important de la literatura catalana, però per molta aura que tingués, un veí és abans veí que pròcer de les lletres.
El següent que record són les seues lliçons de català a l’Institut d’Estudis Eivissencs. Quan encara el català no era part del pla d’estudis de les escoles, jo vaig pensar que dedicar-hi algun temps no em faria mal. Així ho vaig fer, i, mentre els meus companys jugaven a futbol i se’n fotien de mi, jo dedicava el temps a escoltar les explicacions del mestre, sempre acurades i exactes, sobre el seu Curs d’iniciació a la llengua.
Alguns anys després, vaig col·laborar a una revista de poesia, ja desapareguda, com pràcticament totes les revistes de poesia. Es deia Escalbruix i es publicava a Palma. L’any 1988 els editors varen decidir fer un número especial pel mil·lenari de la nació catalana. Van escriure a alguns dels poetes més importants del moment demanant-los una col·laboració. Parlant amb els editors va sortir el nom de Marià Villangómez i vaig dir que jo podia parlar amb ell. Record com van obrir els ulls, fascinats. L’inaccessible pròcer de les lletres que era per a ells, per a mi era, senzillament, un veí solitari.
Dies més tard vaig parlar amb ell aprofitant una lectura poètica a la que sabia que assistiria. Li duia un exemplar del número anterior de la revista. Abans de parlar d’altra cosa, va insistir a llegir el poema meu que s’hi publicava, com si fos una targeta de visita. “Carai, en Sarradell!”—va dir en acabar. Cosa que em vaig prendre com inequívoc senyal d’apreciació. Després de dir-me que no enviaria cap col·laboració a la revista, es va excusar—“fa molts d’anys que ja no escric poesia…”
