Dos articles dels primers anys del setanta del segle passat (Lluc, octubre de 1971; Patufet, 14 d’abril de 1972) serveixen per documentar les idees que de ben jove, just començada la vintena, va defensar (i defensa) l’escriptor i artista eivissenc Josep Marí (Eivissa, 1948), que han marcat la seua trajectòria ideològica i vital.
A Eivissa, els anys que varen tenir lloc aquestes dues publicacions del nostre home de cultura, varen ser els anys d’efervescència predemocràtica, de recobrament de la llengua i la cultura catalanes per part de la societat eivissenca.
L’Institut d’Estudis Eivissencs es refundà ja amb aquest nom en la nostra llengua. També el 1971 hi hagué una assemblea de socis primerenca, encara que va costar fins al 1974 tenir els estatuts aprovats. Amb aquesta institució, indispensable, apareixen els Premis de la Nit de Sant Joan, el Curs Eivissenc de Cultura, els cursos de llengua catalana per a adults i la publicació de la revista Eivissa.
En aquell context, l’any 1971 Josep Marí publicà a la revista Lluc «Formentera avui i sempre», la seua aportació a l’Extraordinari de Tardor d’aquesta revista, un monogràfic (com podeu veure més amunt) sobre «El turisme a les Illes» amb un dibuix a la portada i algun també d’interior de Mateu Forteza.
La revista Lluc va servir, durant els anys més complexos del franquisme, per mantenir una via podríem dir de manteniment, per a la nostra llengua i cultura. la direcció i l’administració corresponien als Pares Missioners dels Sagrats Cors, que fins i tot l’imprimien a la seua impremta barcelonina al carrer de Balmes; això es veu que la feia més inofensiva per al règim.
A l’article «Formentera avui i sempre», al llarg de tres pàgines i amb l’acurada prosa que el caracteritza, Marí fa una profunda reflexió sobre el futur de Formentera. És l’any 1971 i comença l’article així:
«Sentir un cert temor a l’hora de tractar l’aspecte turístic de Formentera és cosa que no puc eludir», perquè «no voldria que la seua lectura provocàs una perillosa propaganda per a la integritat de l’illa», ja que «aquest monstre amorf i poderós que se’n diu turisme ens ha ensenyat a tancar els ulls i obrir el calaix, i a buscar el ponedor del turista amb una alegre despreocupació de l’alegre gallina”. (…) I fa una volta més a la metàfora: «Ens hem carregat bona part d’allò que era ploma de preu i aviat -Déu no ho vulgui!- només ens quedaran els ossos. Avui som víctimes de les nostres presses i de la febre dels milions, i d’aquestes culpes no ens en salva ningú». Aquesta reflexió té cinquanta-tres anys. Ningú no li va fer cas.
Pel que fa a l’entrevista apareguda a la revista Patufet (¹), em va contar Josep Marí que després d’un homenatge a Palma al filòleg i editor Francesc de Borja Moll (1972), va tornar a Eivissa acompanyat del també jove periodista Xavier Garcia i Pujades (Vilanova i la Geltrú, 1950), que volgué visitar la nostra illa i que s’allotja una nit a casa del nostre artista i escriptor. Li va fer una entrevista per a la secció «Els joves parlen» d’aquesta revista amb el títol «Josep Marí, poeta i pintor: Encara som bo per a donar guerra». Com no ho havia de ser amb vint-i-pocs anys…
Al començament de l’entrevista, Josep Marí avisa ja al també jove entrevistador: «No facis llarg amb la salsa», és a dir, que no s’extralimiti en les lloances innecessàries cap a la seua persona.
Tot i la seua edat, conta Garcia Pujades que Marí, acabats els estudis de Belles Arts, ja exercia de professor de l’Institut Santa Maria, que porta ja vuit exposicions de pintura a Eivissa, que aparegué, ja el 1968, a l’antologia de poetes feta per Marià Villangómez Poetes eivissencs i destaca, mitjançant un tòpic evitable, que «per damunt de tot estima la seua roqueta esbojarradament». La roqueta tan present en el lèxic de tants d’escriptors del Principat… Un altre lloc comú és la següent pregunta:
«-Així, rodejats de tanta aigua, no us ofegueu una mica?»
A la qual contesta Marí, amb la seua ironia particular: «Jo diria que allí on s’ofeguen és a Barcelona, i a Madrid, i a moltes altres bandes» I anuncia una pràctica que ha fet servir després, quan ha pogut, de forma habitual: «Ara bé, quan arriba el mes d’agost i l’illa és envaïda per tot déu, cal fugir-ne, ja ho crec!».
Passa revista a la situació de l’Eivissa dels primers setanta: la represa cultural, la influència de Villangómez en les joves generacions d’escriptors, la seua obra («l’illa i potser més allò que la configura, la mar, és la pedra angular dels meus versots»).
Acaba Garcia i Pujades l’entrevista, de manera fresca, amb la següent afirmació: «Ja ho veieu: les etziba com l’ase els pets aquest xicot de vint-i-dos anyets».
¹ La revista Patufet va tenir dues etapes cronològicament molt separades (per motius obvis, com veureu): Amb el nom En Patufet (amb l’article personal davant) va sortir setmanalment entre 1904 i 1938, va gaudir de gran popularitat i arribà a convertir-se en la publicació amb més tiratge en llengua catalana del seu temps. La represa, sense l’article personal davant, Patufet. Revista infantil i juvenil, no va ser fàcil. Varen voler conjugar l’estètica de tebeo de la primera etapa (amb els grans del còmic de l’època, com Perich, Muntanyola, Ivà, Batllori…) amb articles i entrevistes adreçades als joves (Josep Miracle, Pere Olivé. Garcia i Pujades…). Aquesta segona època només durà de 1968 a 1973, en què desaparegué per problemes econòmics.
Joan-Albert Ribas
