La Llei de Publicitat Institucional, o quan un Govern deixa morir un text

@D.V./ El passat divendres, tant l’alcaldessa d’Eivissa com l’oposició municipal de PSOE-Pacte van reivindicar la Llei de Publicitat Institucional de les Illes Balears com a suport dels seus arguments en el cas de les subvencions de l’Ajuntament d’Eivissa a Prensa Pitiusa. L’alcaldessa Marienna Sánchez-Jáuregui -que es va confondre i la va batejar com a “ley de comunicación balear”- va assegurar que la Llei emparava la seva política d’ajudes econòmiques al setmanari pel caràcter gratuït del mateix, ja que això garantia una difusió a un major nombre de població que si no fos un mitjà de comunicació de pagament.

Poc després, era el grup municipal de Vila de PSOE-Pacte qui posava el focus sobre l’article 6.2 de la mateixa llei, que estableix que “per a la determinació dels mitjans de difusió a utilitzar en cada campanya publicitària i per a la distribució de la inversió entre ells, només es tindrà en compte els criteris objectius, d’àmbit territorial, de difusió de cada mitja i del seu cost econòmic”. Uns paràmetres que, segons el seu criteri, invaliden el tracte preferent atorgat a Prensa Pitiusa.

Pot una Llei servir com a coartada per defendre una cosa i també per el contrari? És possible si es tracta d’un text deficient i quan hi ha un Govern que no ha demostrat interès en desenvolupar-la, com és el cas.

Una llei sense desenvolupar
La Llei de Publicitat Institucional es va publicar al Boib el 9 de desembre de 2010 i és una de les darreres lleis que va aprovar el govern presidit per Francesc Antich. El text estableix uns criteris generals bàsics sobre com s’ha de distribuir la publicitat institucional entre els diversos mitjans de comunicació. De fet, l’únic aspecte en el que la llei entra en detall és en els objectius i el contingut de la publicitat institucional -articles 3 i 4- però no en la manera en la que es distribueix aquesta publicitat entre els mitjans.

En cap moment trobem cap barem ni cap càlcul sobre el qual establir una proporció.  Es parla de “criteris objectius” i de conceptes com “igualtat”, “eficàcia” i “eficiència” però no estableix cap criteri, ni cap procediment matemàtic o proporcional sobre el qual establir les ajudes econòmiques. En el súmmum de la indefinició i de l’ambigüitat, la Llei no distingeix entre lectors, oients, televidents o visitants d’una plana web.  Tampoc estableix cap prevalença entre un suport o un altre. La llei – a diferència del que afirma l’alcaldessa de Vila- no defèn la preferència dels mitjans gratuïts sobre els de pagament; de fet, aquesta llei no determina la prevalença de res sobre res.

Es tracta, en definitiva, d’un punt de partida, un text base que s’ha de desenvolupar però que, dos anys i mig després, continua en una mena de llimb.

Una comissió fantasma
L’exposició de motius de la llei estableix que una Comissió de Publicitat Institucional serà l’encarregada de “vetllar pel compliment de la llei” i que haurà “d’assessorar i supervisar l’activitat de les institucions de les Illes Balears en matèria de publicitat institucional”. A més, estableix que, com a òrgan assessor, la comissió “emetrà informes no vinculants i prepararà estudis” i “elaborarà un informe anual que s’enviarà al Parlament de les Illes Balears per a ser objecte de debat”.

Dos anys i mig més tard, d’aquest òrgan bàsic encara no tenim notícia ni es té constància que cap comissió sobre aquest tema hagi enviat cap informe per a ser debatut al Parlament. Sense comissió la llei queda coixa i sense desenvolupar, i es converteix en una herència de l’executiu de Francesc Antich que el govern de José Ramon Bauzà ha deixat morir, convertint-la en una ferramenta inútil que tant pot servir per defendre un criteri com el seu contrari.