@Soldat
El fet que a Eivissa la població estigui dispersa pel camp crea prou problemes a l’hora d’identificar els llocs, sobretot si tenim en compte que només hi ha cinc municipis vers els 53 que té Mallorca, on a bona part d’ells no hi ha més de mil habitants i alguns, com Escorca, no arriben als 300, quan aquí el més despoblat i amb diferència, Sant Joan de Labritja, en té prop de sis mil.
El problema l’hem patit molts eivissencs a l’hora de fer feina per mitjans d’àmbit balear (mallorquí) i que vèiem que si passava alguna cosa a Sant Jordi ens situaven a Sant Josep de sa Talaia o si estàvem a Santa Gertrudis ens retolaven com a “Santa Eulària des Riu”. No cal recordar la de punyides que ens vàrem merèixer per part dels vesins.
Dels casaments a les véndes
A Mallorca es fàcil fer la divisió: gairebé cada nucli de població té el seu Ajuntament, però aquí no hi havia nuclis, sinó esglésies enmig del camp que esdeveniren parròquies; la divisió geogràfica tradicional eren les véndes, els llocs que agrupaven uns quants casaments.
En els darrers anys, s’han recuperat les denominacions de les véndes, tant per objectius romàntics com pragmàtics.
La Fira
Aquest darrer és el cas de la cita protagonista del diumenge, la II Fira Rural de ses Quatre Véndes: “No sabíem quin nom posar-li”, explica n’Isabel Prats, de la vénda de sa Vorera –”jo pens que es diu de sa Vorera perquè està a la vora d’un puig”– i presidenta de l’Associació de Vesins de Buscastell –també una vénda–, que té el seu centre cívic i seu de la festa devora el Pou de Forada –una altra vénda–. “Fira de Forada? Els de Buscastell es queixerien, així que li calàrem Fira de ses Quatre Véndes i tots contents”. La quarta, és la de es Prat, una de les nou que formen part del municipi de Sant Antoni i de les 90 que hi ha a tota l’illa.
Més real que folklòric
Idò aquesta fira no ha set un simple mirall folklòric, sinó que ha set un expositor de l’Eivissa rural que encara existeix i dels seus productes agropecuaris.
Tot i que, en arribar, a l’apartat dels animals, com sempre els més visitats per les famílies amb infants, l’atracció no eren les races autòctones. Ho ha set una egua preciosa de color beix amb una crinera de tres colors; bé, de dos, blanca però amb una franja negra enmig que anava del cap fins la cua: “És de raça ‘fiorda’, es diu així pels fiords, perquè és la raça de Noruega”, explica María del Mar Ariza, de les quadres de Can Palari.
“Són uns cavalls molt protegits, de fet no en deixen exportar sementals, sinó només egües o mascles castrats, i així i tot costa molt fer-se’n amb un”. Perquè la seva s’adapti al clima, l’han de tenir esquilada, ja que té “una llana de més de quatre dits”.
Devora de l’egua ‘fiorda’, un grup de boixes es barallaven per poder apropar-se als ponis, però “na ‘Rogeta’ està molt cabrejada i quan intentes tocar-la et mossega el braç!”, es queixaven. Per això, totes preferien donar palla de menjar a ‘Pocholo’, el poni estrella de les festes de Sant Antoni.
Maquinària
Devora dels animals, ens trobam amb la zona de maquinària rural. Allí hi comparteixen berenar i porrons en Pau Marí, de l’empresa Solc de Labritja, i en Lucas Torres, de l’empresa d’excavacions homònimes. “Si sou competència, no us desinflau les rodes i us enfrontau?”, preguntam per tal de punyir. “Si entre pagesos hem de fer-nos competència, anam malament…”, n’aclareix un. “El camp s’ha abandonat, però també es recupera, però aquí venim i la gent pot veure que hi ha maquinària prou bona a Eivissa i que no fa falta anar-se’n fora per arreglar el camp i tornar-ho tot al seu lloc”, reivindiquen.
Els productes agropecuaris
Una vegada deixada enrere la zona exterior de maquinària i animals, dins el que habitualment és un camp de futbol, hi ha tot un seguit de parades artesanals i, sobretot, de productes agropecuaris. A l’entrada, ens trobam amb Bodegues sa Cova. L’amo és en Joan Bonet, de Sant Mateu (ha de ser d’alguna d’aquestes véndes: Albarca, Benimaimó, Besora, Can Miquel Cires, Cas Turs, sa Noguera o Racó d’Alcalà). “Com tots els sectors, avui en dia passam certes dificultats, però coses puntuals que no crec que durin massa. Cada dia són més els restaurants i establiments que ofereixen vins eivissencs i això és una feina que hem fet entre tots”, destaca.
A prop d’ell, entre un bon grapat de parades de caire més folklòric i de mostres d’oficis ja desapareguts, apareixen els agricultors ecològics. “Cada vegada la gent s’interessa més pels nostres productes, canvia de mentalitat i entén que són coses més sanes, per les quals s’ha de pagar una mica més a canvi de major qualitat, i molts prefereixen estalviar en altres despeses que no siguin l’alimentació”.
Així ho resumeix Adriana Molina, de la finca ecològica de Can Musson, a Santa Eulària, que encara es troba amb el problema que molta gent compra per la vista: “Si una tomata o una poma no brillen i tenen una mossegada de pardal, vol dir que no tenen sulfats ni cera i són naturals i, per tant, són de veritat i no productes industrialitzats”.
Devora la parada d’Adriana, ens trobam la de l’Agrupació de l’Olivar d’Eivissa, on ofereixen tasts de cinc de la desena de marques que representen. Allí s’atura una bona estona na Daría de la Fuente, que ha entrat a la Fira de casualitat quan ha vist tants cotxes aparcats devora la carretera que va a Corona. “Són tots molt bons, boníssims, però crec que aquest m’agrada una mica més per menjar-me’l només amb pa pagès, sense res més, que té un gust molt afruitat… però està boníssim, per no afegir-li res més”, exclama. El representant de l’agrupació de productors d’oli li explica: “És que aquesta partida està feta només amb olives arbequines i té un gust més pronunciat que els que en mesclen d’altres varietats d’oliva; alguna gent el prefereix així i d’altres volen alguna cosa més suau”.
L’hidromel del futur
Poc després, ens trobam Daría de la Fuente, amb la seva flamant botella d’oli de Joan Benet –de la vénda de Benimussa–, de nou a la parada dels vins de Sa Cova, on li ofereixen un gotet de vi que ella rebutja. Naltros no, i menys perquè hi hem tornat perquè ens anaven a presentar una primícia. El gendre de Joan Bonet i tècnic del celler, Eugenio de la Fuente –res a veure amb la tastadora d’oli, malgrat el llinatge– ens comenta que preparen la sortida al mercat d’un nou producte: hidromel, la mel sotmesa a fermentació, com el vi.
Ens posa una copeta de la botella casolana que tenen per a ells, ja que encara no ho tenen comercialitzat. Està boníssim. Extremadament bo. És suau i dolç però mica empallegós, com un ‘rebujito’ fi, amb tots els matisos de la mel però lleuger, com quan el concentrat de granadina o de llimona milloren al rebaixar-los amb aigua. I només són 15 graus… això fresquet…: “Heu pensat a servir-lo amb gel picat i unes fulles d’herbasana? Però si es fan ‘mojitos’ amb un licor tan marcat com les herbes eivissenques, amb això triomfaríeu…”.
Deixa’m l’hidromel i totes les varietats del vi de sa Cova i anam a la part final, a menjar. Frita de porc per a més de 300 persones, més de 100 quilos de carn que han girat amb les pebreres, els alls i les patates. Llàstima que ja no es temps de pebrassos.
GRANDE!!!!! muy bueno el reportaje