Tornen els problemes de soroll a Eivissa: “Fins i tot amb les finestres tancades, la remor dins casa és insuportable”

Amb l’inici prematur de la temporada a Eivissa, comencen a aflorar, un any més, els problemes derivats del turisme d’excessos i les molèsties que aquest ocasiona als veïns i veïnes de molts barris residencials de l’illa. Amb les festes a altes hores de la matinada a habitatges turístics o a beach clubs i discoteques a l’aire lliure, hi ha qui es veu impedit de poder dormir i descansar com cal després d’un dia de feina.
Maria Sala, que viu als afores de Sant Antoni, ho pot corroborar. Resideix amb el seu fill, menor d’edat, al final de l’avinguda del Doctor Fleming, “en un barri aparentment tranquil, a un carrer on només hi ha habitatges particulars”, segons explica a Noudiari.

Aquesta ja és la sisena temporada turística en què just davant on viu, a l’altra vorera del carrer, hi ha una casa que es lloga a turistes, on sovint organitzen festes que s’allarguen molt més enllà de les dotze de la nit. “Aquesta casa sempre havia estat d’uns majors que tenien un hort més gros que la casa, però els fills varen desfer-lo i posar una piscina. Llavors varen començar a llogar-ho, i en aquell moment encara era il·legal fer-ho”, recorda Sala.

La seua sorpresa va arribar fa ara dos anys, quan des del Consell d’Eivissa, segons relata l’entrevistada, als propietaris se’ls hi va entregar una targeta d’Establiment Turístic (ET).

Aquesta mare de Sant Antoni denuncia que des de llavors la seua vida no ha tornat a ser la mateixa. “He hagut de regirar la casa”, lamenta. Durant els estius dorm a una altra zona de ca seua per intentar patir menys la remor de les festes que s’organitzen a aquest habitatge turístic, ha instal·lat aire condicionat (ja que no pot obrir les finestres) i, quan el seu fill era més petit que ara, sovint es plantejava què era millor per a ell, si dormir a casa o casa de la seua güela. “No té cap sentit que en aquest barri, on només hi ha famílies treballadores que volen descansar, es permeti això”, insisteix Sala.

La temporada, ironitza, “ha començat forta”: “El 12 d’abril ja hi havia un grup de joves que començava la festa a mitjanit a aquest lloguer turístic. Fins i tot amb les finestres tancades, la remor dins casa era insuportable”. Va decidir telefonar a la Policia Local de Sant Antoni, però li van respondre que anaven enfeinats i que, per tant, tardarien una estona a arribar. “Ja anaven així, i això que la temporada encara no ha començat del tot”, apunta l’entrevistada.

La música, la remor i els crits no van aturar fins a les tres i mitja de la matinada. A més a més, Sala subratlla que tampoc pot plantejar-se com a solució trucar a la Policia, ja que quan un veí decideix donar aquesta passa, “el mal ja està fet”. “I quan telefones a la policia, has d’identificar-te, com si fossis tu la delinqüent. No em molesta, però tampoc em fa sentir bé”, comenta.

“El que em sorprèn -continua- és que estic fermada de mans i peus quant a les reclamacions, perquè com que aquesta casa té el permís, poc tenc a fer. Com ja em va dir el propietari d’aquesta casa, ‘toca aguantar, perquè estam a Eivissa‘”.

Menudeig de drogues

Aquest no és l’únic problema que es pateix al barri d’aquesta veïna, ja que en el seu carrer hi ha un local que “s’ha convertit en zona de menudeig de droga“. Segons denuncia, és propietat dels amos d’un beach club de Sant Antoni. Això provoca que hi hagi cotxes d’alta gamma a alta velocitat en plena matinada i “moviments estranys”. “Si ho veim els ciutadans, perquè no ho veuen les forces de seguretat?”, es pregunta. “El que més em molesta és sentir-me desemparada; el descans i poder viure tranquil dins ca teua és salut, i a jo fa sis anys que me l’han llevat”.

Sala assegura sentir-se “angoixada” per “la sensació d’invasió” durant la temporada. En aquest sentit, explica que fa poc la seva germana va necessitar anar a urgències i que va haver d’esperar 9 hores en ser atesa.

“Conec a gent d’Eivissa que està crispada i altra que, com no treballa, està encantada, perquè especula amb l’habitatge. I després es queixen que no tenen el mateix metge o que els seus fills no tenen professorat fix, però també són els mateixos que demanen 2.500 euros al mes a aquests treballadors quan busquen casa”, lamenta Maria Salas, que, per tant, reparteix les responsabilitats de tot això entre les institucions “i una part dels eivissencs”.