@Noudiari/ La consellera de Cultura, Pepita Costa, ha presentat aquest matí l’edició de quatre obres que han estat recuperades pel Grup de Recerca Musical impulsat pel Consell Insular d’Eivissa. Es tracta de quatre obres corals: ‘Himne a Eivissa per Escolars’, de Prudenci Alcon Mateu; ‘Eivissenca. Himne a Eivissa’ i ‘Himne a Sant Jordi’, de Manuel Marí Seguí, i ‘Roqueta sa meua roca’, de Joan Gamisans Arabí.
La consellera ha destacat que, quan es va formar aquest grup de treball, es va considerar que era prioritari “recuperar aquelles obres d’autors eivissencs o composades a Eivissa, i que estan en perill de desaparició i que no s’interpreten”. En aquesta primera etapa, les partitures recuperades procedeixen de l’arxiu de Joan Antoni Torres Planells i una d’elles al Patronat Municipal de Música d’Eivissa. “L’objectiu és col·laborar amb arxius públics o privats per recuperar aquestes partitures”, ha explicat la consellera.
El més antic
Joan Antoni Torres ha explicat que l’himne a Eivissa de Marí Seguí és el més antic que es coneix. Data de l’any 1917 i estava composat per quatre veus masculines. En l’edició, realitzada pel compositor Adolfo Villalonga, s’ha adaptat a quatre veus mixtes, donat que és la formació més comú actualment en les corals.
Torres ha recordat que la música civil va començar a Eivissa en 1884, quan va començar la seua tasca el mestre eivissenc Vicent Mayans Marí, que donava classes de piano i cant. Anteriorment, totes les referències a la música culta procedeixen de l’església.
També s’ha destacat la recuperació de ‘Roqueta, sa meua roca’. La partitura original per a coral d’aquest cant a eivissa de Joan Gamisans ha desaparegut, però s’ha pogut refer a partir d’una partitura per banda feta pel seu deixeble, Victorí Planells, a la qual hi ha indicacions que ajuden a conèixer com era la versió coral original.
Adolfo Villalonga ha explicat que a l’hora de realitzar l’edició de les partitures ha intentat respectar al màxim la voluntat dels compositors i, a la vegada, corregir algunes errades tècniques, que ha justificat donat el caràcter autodidacta d’alguns d’aquests autors.
