@Soldat
Hi havia por per mor del mal temps, però de moment res impedeix que la sitja de sa Rota d’en Coca, a Corona, segueixi sent una festa per tots els vesins i tothom que vulgui conèixer-la. Tots els interessats en saber com es feia el carbó tradicionalment i gaudir d’una festa pagesa, per arribar-hi, han d’agafar el desviament a la dreta en direcció a Sant Mateu que hi ha uns 500 metres abans d’arribar a Corona; poc després, hi ha un camí a la dreta cap a un pujolet amb cartells que indiquen que per allí s’arriba a la festa.
Es tracta d’una iniciativa impulsada per l’Associació de Vesins i la de Mares i Pares de l’escola de Corona per tal de recuperar una tradició i que els més petits coneguin l’ofici de carboner. La sitja es va encendre divendres pel matí i mentre estigui encesa hi ha festa cada dia, encara que la d’avui serà la més important, sobretot a partir de la una del migdia.
Divertiments
Entre d’altres activitats i exhibicions folklòriques, es farà un concurs de llaurada i un plantació de pèsols, com es carretejava, rampinar o exposició de maquinària antiga, a més de la pesada dels peixos que portin els participants en el concurs de pesca de la festes de Corona. Devora la sitja també hi ha un forn de llenya on al llarg del dia s’hi cou pa i coquetes de sobrassada. Tampoc no hi falta el vi pagès ni el cafè caleta.
El mestre sitger és en Toni Pujolet, un vesí de Corona que ajudava a son pare de petit, quan a totes les cases s’en feien per vendre i aprofitar-ne, tot i que el camp era més habitual usar llenya a les cuines, mentre que a Vila havien de recórrer al carbó. Fins i tot, també se n’exportava a la Península.
La finca de sa Rota d’en Coca també conserva devora la plaça de la sitja la barraca, que era la petita construcció de pedra que feien els carboners per refugiar-se i passar la nit mentre durava la sitja, ja que havien de vigilar-la durant tot el dia per evitar que s’avivés i fes foc en comptes de carbó. Normalment, el procés durava una o fins i tot dos setmanes, encara que, com aquesta és una sitja petita per a demostració, es preveu que es pugui apagar demà. Després caldrà esperar uns tres dies per a que el carbó refredi i poder recollir-lo.
Adjuntam text explicatiu de Pep Toni Ramon, de l’Institut d’Estudis Eivissencs:
Preguntant als majors, que en un temps havien viscut de fer sitges, com es guanyava la vida? Un s’hi podia treure un bon sou fent sitges, això si treballant molt fort, perquè no és com ara que hi ha tota classe de maquinària, llavors les coses anaven a base de xorracs, destrals i xedells.
«Un pi es tombava de soca-arrel, no se’n devia perdre mica de llenya. Es venia a quintars i generalment es gastava a Vila i es que sobrava s’embarcava cap a la Península. La darrer sitja que férem devers l’any 1962 vam vendre es carbó a 7 duros es quintar. Una sitja per poder-hi guanyar-hi s’havia de fer per treure uns 80 a 120 quintars de carbó, sinó no valia la pena». «La major sitja que vien vist mai a fer», comenta un altre major, «va ser una que tenia 32 passes d’ample, 42 de llarg i 7 metres d’alt. Va estar coguen més de 6 setmanes i se’n varen treure 800 quintars de carbó».
Les sitges una vegada se encenien es tenien que estar en costant vigilància, per si sortia algun barrinol, forat, que es tenia que tapar perquè no fes llama i convertís es carbó en cendra. Es tapava amb rames de pi verdes i terra per a dalt, i si era més gros s’ataconava un tronxo o rabassa de ginebre i després rama de pi verd i terra. No es tenia que deixar agafar massa aire, podia combustionar massa de pressa, amb el perill de que fes llama per dins o pogués arribar a rebentar.
