No trobo malament que els homes i les dones ens mirem. Al contrari. El que passa és que hi ha mirades i mirades. Hi ha mirades que no fan mal: la mirada distreta, la mirada furtiva, la mirada momentània d’aprovació. Després hi ha la mirada dels bavosos, que se centra en zones determinades de la nostra anatomia, que es perllonga més estona de la que admeten els codis de bona educació, una mirada invasiva, que incomoda, que fa por i que vol demostrar-te que tens permís per ocupar l’espai públic, però no en igualtat de condicions. I, un pas encara més enllà d’aquesta mirada, hi ha l’escrutini a través de la càmera fotogràfica.
Tindria uns quinze anys i tot just estava descobrint la insolència amb què alguns homes ens claven la vista a la platja quan un noi estranger, guapet, es va apropar al lloc on prenia el sol amb una amiga i, sense dir ni hola, em va enfocar amb l’objectiu de la seva càmera. Em vaig incorporar i li vaig dir que no volia cap foto. Es va sorprendre per la meva negativa. Deuria pensar que qui era jo per negar-me a ser observada per ell, com m’atrevia a posar-me en biquini i, tot i així, negar-me a que algú es volgués quedar amb un record del meu cos per sempre. Després de vàries negatives sense que el noi deixés d’enfocar-me intentant disparar, li vaig tirar una xancleta al cap i va fugir per cames. Ara ho recordo i em sap greu. Vull dir que em sap greu que la xancleta, tot i passar-li fregant l’orella, no l’arribés a tocar.
Ens acostumem des de ben jovenetes a aguantar les mirades i els gestos dels bavosos de platja. Homes que es pensen que la vida fora de l’àmbit privat és una mena d’aparador on s’hi exposa carn de dona perquè ells ens envaeixin l’espai, ens molestin, ens cataloguin. I sempre ens han gravat i ens han retratat, però al menys anys enrere tenien la feina d’anar a la botiga a revelar les fotos. Ara és molt més fàcil: dispositiu mòbil, clic, compartir, i au. A riure amb la resta del ramat.
Les dones ens hem de sentir segures en tots els espais, i això ens concerneix a tots”
Quanta ignorància i quanta inconsciència hi ha en fets com aquests. I, sobre tot, quant masclisme. El masclisme es posa en evidència no només pel fet de creure’t amb el dret d’apropiar-te de la imatge d’una dona per compartir-la amb els amigots. En el darrer cas que he conegut, el masclisme de l’autor de la fotografia arribava a titllar la dona fotografiada d’”espècie autòctona”. Més enllà de la legalitat o il·legalitat de publicar a les xarxes socials imatges de dones nues sense el seu consentiment, hi ha la qüestió de la responsabilitat. Les dones ens hem de sentir segures en tots els espais, i això ens concerneix a tots. Podem sentir-nos segures si sabem que estem en risc que el nostre cos nu circuli per les xarxes per a alegria i delit dels masclistes de torn? No, és clar que no. Ens sentim respectades davant les mirades i els comentaris d’uns homes que, actuant en ramat, ens animalitzen i ens cosifiquen? Tampoc, és clar.
Els homes que demostren o defensen aquestes actituds són una de les darreres escletxes del masclisme. Són aquells que pretenen mantenir una jerarquia als espais públics, una jerarquia que estableix que ells estan per sobre, ells són els que miren, els que jutgen, els que s’apropien de la nostra intimitat, mentre nosaltres, les dones, no tenim ni tan sols la veu per consentir en l’ús que ells volen fer de la nostra imatge.
La bona notícia és que les dones, malgrat haver de practicar de tant en tant el llançament de xancleta, avancem. Avancem i no estem soles: cada cop més homes saben que determinades conductes són inacceptables. Congratulem-nos, doncs, perquè els masclitus eivissencus, que això sí que és una espècie, es troba en vies d’extinció.
En el darrer cas que he conegut, el masclisme de l’autor de la fotografia arribava a titllar la dona fotografiada d’”espècie autòctona”.NO ÉS VERITAT. EMBUSTERA.