Vuit llinatges catalans: ‘Antídot per a poca soltes’, per David Setbetes

Diuen que a la tercera va la vençuda, i en el cas dels ‘Ocho apellidos catalanes’ així ha estat. No sense abans fer la cua de rigor, finalment he pogut veure la ‘comèdia de l’any’, uns ‘Ocho apellidos catalanes’ que he de confessar, m’ha agradat més que la seva predecessora.

I és que un té les seves arrels, i aquestes es remunten a una terra als peus de Montserrat, la muntanya que dona nom a la moneda d’un (tard o d’hora i li pesi a qui li pesi!) futur estat català.

Aquesta és una de les conyes de la pel·lícula, una comèdia coral i costumista on si bé es tira dels tòpics que fan que l’andalús sigui gandul, el basc borroka i el català de la verge del puny, també encerta en agafar aquestes llegendes urbanes i capgirar-les, de manera que un pugui somriure gràcies a un humor amable que deixa en mera anècdota a més d’un poca solta que, emparant-se en el faristol d’una ràdio de bisbes, titllava dies enrere d’insurgència la democràtica aspiració d’un poble massa fart de ser constantment menystingut quant no atacat tant cultural com econòmicament, cansat de l’atemptat contra la llengua i dels sous d’anada a Madrid sense retorn, cosa que passa també en aquesta illa, on dia rere dia veig concessions que fan perillar una originalitat que m’estimo i que dona pas a una despersonalització a la que pocs semblen voler posar fre.

El secret de l’èxit dels ‘vuit llinatges’ parts I i II, és aplicar una fórmula desenfadada i graciosa que lleva ferro a l’assumpte i que vesteix la trama d’embulls on Clara Lago, Dani Rovira, Karra Elejalde i Carmen Machi es veuen en aquesta entrega enriquits per un Berto ‘modernillo’ i una Rosa Maria Sardà matriarca amb una interpretació digna de ser alabada.

Tot plegat configura una comèdia amable on el bonisme li guanya la partida al tuf preconstitucional que ha envaït interessadament aquestes dates on més d’un i de dos furguen en la discòrdia per conservar o aconseguir un grapat de vots al preu que sigui, encara que això signifiqui fer mal gratuïtament.

Un però molt personal, però, als llinatges segona part. I és que en tot el metratge i havent-hi tanta tradició catalana com els castellers o la sardana, no he vist ningú calçant unes setbetes, cosa que em fa témer que o bé jo soc un anacronisme amb potes o els encarregats de vestuari sols miraven de turmells cap amunt.
Ningú és del tot perfecte.