Zulu Zulu: «Feim pop mesclat amb música africana i una certa dosi de psicodèlia balear»

@Noudiari / Aquest dissabte Zulu Zulu ens duran la seva mescla de música africana i pop. Aquests quatre personatges, que abans es feien dir Oliva Trencada, varen anar canviant tant el seu estil que arribà un moment en què la música que feien no cabia al nom i varen haver de canviar-se’l. El concert, organitzat per Xiringuito a Groenlàndia, serà a El Reencuentro  de Sant Antoni i començarà a les onze de la nit.

Per anar fent boca, us deixam aquesta entrevista amb el seu líder, Pep Toni Ferrer, on es mostra tal com és, hilarant, surrealista, absurd, però també lúcid i crític, ple de petites veritats.

Com definíreu la música que feis?
És música guapa, feta de bon cor i perquè la gent passi una bona estona. Empram ritmes africans, màntrics, molt rítmics, d’aquells que et fan ballar amb l’al·lota guapa que tens al costat. És una música que va molt bé per lligar; normalment als nostres “bolos” vénen molts de «singles» i en acabar el bolo “qui más qui menos» surt amb parella. Emetem molt d’amor i això el públic ho aprofita intensament. En realitat, la nostra música té un component pop molt intens, és pop mesclat amb música africana i una certa dosi de psicodèlia balear. Ja te dic, és la puta bomba, és com Mike Thyson fent-se palles amb els guants posats i, a més, a tempo.

Quina idea teniu de la música a Eivissa?
Eivissa sempre ha estat molt guapa quant a música. És ver que hi ha hagut un abans i un després amb l’aparició de les discoteques, però el caliu encara està viu, o això esperam. La veritat és que no en tenim ni idea, de la música d’Eivissa, ho sentim, ho sentim molt. Tenim vergonya per aqueix fet. Del poc que conec destacaria Els Fameliars i un grup nou que ha sortit que es diu no sé que de les Pellegides & Antonio’s…, però a Mallorca ens arriba poquet d’això, des que hi va haver allò del descompte de resident ens arriba poca informació. «Misterio en el Ministerio».

Quins grups balears escoltau o us agraden?
Doncs això, els Fameliars d’Eivissa, LeonManso i els Dêlen de Menorca, i de Mallorca no escoltam res, són uns flipats. En realitat els grups de Mallorca no s’escolten entre ells, la gent toca a grups, assagen molt, moltíssim, però no tenen ni puta idea del que fan els seus veïnats de local. No ens comunicam entre nosaltres, anam d’amagat, tot és molt secret, li deim underground, però un anglès ens diria que som uns cagats i no li faltaria raó. Això al continent no passa, tothom es coneix entre si, la gent va molt pels bars, miren el facebook, però ningú no toca al local, de fet, està mal vist tocar bé. Queda poc modern, poc actual. Dins el món de la música et poden detenir si toques bé.

Quins grups heu descobert darrerament que vos hagin deixat empremta?
Akron Family, Animal Collective (ja fa anys, però els seus projectes en solitari: Panda Bear, Avey Tare i Deakin han estat una constant aqueixos darrers anys) i Donallop.

Quins avantatges i inconvenients trobeu a tocar a locals petits?
D’avantatges n’hi ha molts i bons. En un local més petit tens la proximitat del públic, la relació i l’energia que s’intercanvia és molt forta. Tu vibres, ells vibren i t’ho tornen, tornes a vibrar, ells ja comencen a lligar amb la gent del seu costat, tu els dediques un ball, ells ballen aferrats i comencen els primers petons. És una comunió copulofestiva. Hem notat que als espais grans la gent no lliga tant. «Desamor en Carrefour», què hi farem. L’únic inconvenient que hi veig són els veïns, no dormen, criden a la poli i tothom torna fadrí a casa, no acaben d’entendre la nostra funció social: «La d’unir a la gent i que surti plena d’amor a les butxaques».

Com a Oliva Trencada, veniu de gravar quatre discos en català, musicant poemes de Maria Antònia Salvà i altres de lletres pròpies per acabar, com a Zulu Zulu, fent lletres onomatopeiques. Com veis la música feta en català? I el públic?
La música en català té una cosa molt curiosa que possiblement no tenguin altres, que el fet que estigui cantada en català, l’etiqueta de «català», genera passions i odis. Cap altra música genera això, per exemple: pop en espanyol, rock en anglès o tecno en alemany no generen cap sensació estranya, la gent diu, ah és pop, o és rock o és tecno, la llengua és el de menys, és música i punt.

Però quan és català pareix que l’espai-temps s’atura, hi ha una silenci de cinc segons i la gent diu: «ah, sí, en català, eh». És molt Lynch, de sobte la gent recorda Twin Peaks amb la mosca de Telecinco i es queda en un moment molt THC. Se suposa que el català és xungo, és una llengua que divideix, que separa, a més, és molt antiga, és per a vells, no és moderna, no fa industria i té 200.000 milions de dialectes, en realitat el català només es parla a tres carrers de Girona, la resta són llengües que provenen dels Teletubbies que vivien i caçaven a la península Ibèrica abans de Crist.

Bé, cal dir que als defensors de la llengua també se’ls va l’olla. La gent escolta autèntiques merdes en català, pel mer fet que estiguin cantades en català. La música torna a ser el de menys. I a part escolten Shakira, perquè en té una en català. Res, tito, és una autèntica bogeria tot plegat. És com esnifar farlopa i tirar-se un pet al mateix temps. És una situació no-newtionana, no respon a cap llei física, ni constitucional, és pur caos. Al #públicatalà no ho veiem. No podem opinar. #Nopodemos.

Vàreu començar fent folk a Lluneta del pagès , pop galàctic a Perleta Negra i rock, en ocasions gairebé d’estadi, a Orsai. Què significa aquest canvi de nom del grup? És una ruptura definitiva amb tot el plantejat a Oliva Trencada?
Els fans d’Oliva Trencada són els freaks del poble, la gent que té algun problema emocional, sentimental o físic. No feim música per als professors, o gent que curra al banc, o que té una feina digna, bé, el que es diria gent normal en general. Mira que ho hem intentat, però no ens han entès, o la discogràfica no s’ho ha “currat”, jo què sé. És igual, estam superfeliços que no ens hagin xapat la cara els seguidors d’Antònia Font, és com el poli aquell de Harlem que torna sa i estalvi a casa.

De totes maneres acceptam la nostra part de culpa: som uns freaks i tan sols la gent freak, la gent que se sent sol·litària, els antisistema, els haters dels Amics de les Arts ens han entès i canten les nostres cançons a la intimitat. A Mallorca està prohibit cantar les nostres cançons en públic. Però no defallirem, Oliva Trencada seguirà fins que el Banc Central Europeu no digui el contrari. Per això ens canviat de nom, ara en realitat, nosaltres també som immigrants.

Quines expectatives hi teniu, en aquest nou projecte?
Doncs que no ens fotin fora d’Europa. Per això feim ritmes africans i cantam mig en africà, ja ens posam ses piles, per si un cas haguéssim d’emigrar al continent Africà.  Ho tenim tot pensat, quasi tot ressolt, és una qüestió de temps i la gent entendra que el nostre superpla només és comparable a l’aparició del facebook. Molt CIA tot, un cert misteri li ve bé a l’assumpte, noltros som més de l’erotisme que de la pronografia, és massa avantgarde la pornografia. Si surt bé, en Martin Scorsese ens farà un documental que eclipsarà el Shine a Light dels Catarres.

El vostre creixement com a grup i com a músics ha estat paral·lel al del vostre estudi de gravació Estudis Favela. Com influeix aquest fet en les vostres gravacions?
És el més guai de tot, l’Estudi. Bàsicament perquè tots els grups que hi vénen a són molt més bons que nosaltres, són millors persones i a més follen de puta mare. Aprenem molt d’ells, de fet, els copiam, els calcam, els reproduïm… És un autèntic luxe i honor poder fer feina amb gent tant pillada com nosaltres, no et sents tot sol en aquesta vida i no necessites ser del Madrid o del Barça per poder dur una vida digna. Els Estudis Favela són la puta polla, és l’esplendor i la joia del Mediterrani sonor. Els U2 s’estan plantejant venir a fer un single aquí, estan igual de pillats que nosaltres.

Coneixeu ZA!? Com ens animaríeu a anar al concert?
Els ZA! són la bomba, molt grans… ja amb els seu primer disc Els millors professors europeus ens van conquerir l’ànima, però ara amb aqueix segon «No sé què d’una Armadura» ens han conquerit les pilotes. Quines pilotes que tenen, són com Un Jackson Pollock i un Rauschenberg dins Resacón en Las Vegas». De fet, nosaltres ens quedarem a domir tot un mes a Eivissa per esperar i delir tal excels esdeveniment. Aprofitarem aqueix mes per a fer pintades pel carrer, anirem per tots els rètols que posin «Ibiza» i pintarem «IbiZA!», ens inspirarem en la mítica sèrie dels 80 anomenada «V» per fer una promo digna i moderna. Ostres, també en Matutes amb una camiseta de ZA! entrevistat a l’Uep com anam! seria un incentiu guapo. Es petaria el Xiringuito.