A Palma de Mallorca, Premis Cavall Verd, per Bartomeu Ribes

Lo que se quería ver pasaba a ser lo realmente visto.

Sergio Ramírez (Los mapas que imaginan)

La riquesa és cultura, quan n’hi ha, a pesar que vivim en temps d’arancels descompressors de la intel·ligència bondadosa; i això acceptant que la riquesa segueix en les mans dels de sempre, sovent molt opressors i usurers de la felicitat compartible i ben repartida, i, irreparablement, aquesta constatació no és mica d’estranyar, perquè la riquesa, tal vegada la cultura no ho sé tant, exclou i vandalitza els equilibris que, com la bellesa, i com el que té manca de suficient valor monetari, permeten la vida. Perquè la riquesa, en el seu sentit general, i en el seu molt particular dels continents humans que culturitzen els valors, els orgulls, també l’amor i la consciència de ser persones, col·labora, més que mai, a què la pobresa estigui cada volta molt mal arraconada, és a dir, que se la deixa protagonitzar pels qui no en surten ben parats a la fotografia de la fama, la que, ara mateix, tal com van les coses, retrata el nostre món.

Perquè el món retratat fa cara de milionari nord-americà que perd l’oremus i s’encaparra a urbanitzar, a la manera de Miami o la Riviera mediterrània, les zones en conflicte bèl·lic on s’hi juga la fase prèvia de l’Apocalipsis, ara sense Sant Joan evangelitzant Patmos, però acumulant matèries com les Terres Rares, o illes immenses i encara mig virginals com Groenlàndia, i sense anar-nos-en cap a la ciència ficció, preparant els viatges tripulats a Mart, aquell planeta a qui David Bowie cantava amb interrogants conciliatoris de s’hi hi hauria vida.

Però el món retratable és una ombra molt mal avesada al seu passat, al seu present, i qui sap si també al seu futur que just arriba i encara mai hi és, pareix que ve forçat per fantasmes que promouen l’extorsió de les maneres amb les quals poetitzar, i ja ho va fer Hesíode en temps clàssics, els treballs i els dies.

Del món tan retratable com incert, me’n voldré descuidar un parell de dies i me’n vaig a Palma de Mallorca, on l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana hi celebra els XLII Premis Cavall Verd. Ja ens havíem reunit els membres del jurat, farà unes quantes setmanes, i la decisió de qui serien els guanyadors va ser difícil, però clara i compartida a parts iguals, i unànime finalment, i, a més a més, la ben lliuràrem de la part admonitòria que, a vegades, descarrega culpes on només hi hauria d’haver virtuds que, per cert, tan difícils són d’aconseguir, i de cultivar com pertoca, també en literatura feta poesia, en aquest cas originalment escrita en català, i advocada amb un premi que du el nom de Josep Maria Llompart, de qui enguany en celebram el centenari, o, en l’altra vertent dels premis, el que porta el nom de Rafel Jaume, la que considerem millor traduïda a la nostra llengua, en un camp on la publicació de llibres extraordinaris revertits al català és feliçment fèrtil, atraient, complex i molt variat.

La imatge fantàstica i una mica misteriosa del cavall verd em duu a lectures antigues i segur que primerenques, però gràcies a les quals em vaig incorporar, amb esperit i gana adolescent gairebé sempre, a la fantasia impossible de fer de l’escriptura un ofici i una forma ben insensata de viure. Varen ser Concha Méndez (1898-1986) i Manuel Altolaguirre (1905-1959) els creadors de la revista Caballo verde para la poesía, i el primer número va ser imprès a l’octubre de 1935, i la direcció del projecte va caure a les mans de Pablo Neruda (1904-1973), i va durar només fins al número 5, el qual ja no va aparèixer, perquè el 18 de juliol de 1936, el cop d’estat contra la II República Espanyola ho va fer impossible.

Els premis Cavall Verd de l’AELC recuperaren una tradició que preconitza l’ensamblatge de la creació poètica més personal i lliure, amb l’exercici traductor més exigent i instigador del contacte inevitable entre les llengües que s’escriuen al món. Al llarg dels quaranta-dos anys que es convoquen, i sent excessiu citar-ne tots els guanyadors, crec que paga la pena de recordar Joan Perucho, Joan Vinyoli, Marià Villangómez, Pere Gimferrer, Francesc Parcerisas, Antoni Marí, o la que va amiga ben nostra i tan vinculada a Punta Galera, Helena Alvarado/Nora Albert. Enguany els premiats són també de luxe i dels llibres guanyadors no en diríem mai prou les lloances que es mereixen. El Premi Josep Maria Llompart ha guardonat l’obra Abans del vers (Edicions del Buc, La Pobla de Farnals, 2024), de Jaume Pérez-Montaner, un verdader emblema de la intel·lectualitat valenciana que no para de sorprendre’ns amb la seua capacitat de resorgir com una au fènix de les cendres a les quals se la voldria condemnar:

Has de sentir el vers

com senties la urgència del desig

com el cel en la llengua

has de sentir la música

que és terra i és tan teua

com la rosa del sexe

En el Premi Rafel Jaume, la traducció guanyadora ha estat la de Joan Antoni Cerrato, un verdader kamikaze de la traducció, com ell mateix s’ho considera, per la seua versió completa i total, i extraordinàriament fresca, de Els Cantos (Edicions de 1984, Barcelona, 2024), el llarguíssim i universalitzador poema èpic d’Ezra Pound que condensa vida i mort, i amors i odis, i invetigació i admiració absolutes per la capacitat humana de pujar als cels, o de davallar als purgatoris i als inferns:

La saviesa jeu al teu costat,

senzilla, més enllà de la metàfora.

Bartomeu Ribes