Feim tard. Tampoc no és bo explicar gaire de què ve tot això. No és normal i fins podria ser part d’una gran mentida que s’ha volgut fer passar per veritat sana i condreta i, encara una mica, no va de broma, espiritual. Però de posar la marxa enrere, rai de rai. No s’hi val i queda lluny d’intentar provatures o maniobres que ja no arreglin el desmanyotadament assumpte, tan maquinari i alhora descontrolat, dels equilibris illencs in corpore sepulto. Ja estam tan avesats a les aigües fecals, que a ningú li pica el nas en ple agost que perjudica la salut a tantes de les cales eivissenques de postí, per aquí a la vora, no importa dir-ne els noms, i a recordar també la política suïcida de la terra venuda al preu de mercat, o al que s’hi arribi en condicions d’ofec moral i xeremia, més algun cagundena de rigor i que s’escapa per la claveguera confessional del jo no sabia que tot aniria tan fotudament embolicat que això pareix com si en arribar al Revellí no s’hi pogués tatar mai amb la bufeta a raig i, per tant, amb pressa urgent d’amollar el concepte, la disfunció, i que ningú s’ofegui, a mar oberta, des del Botafoc cap enllà, per exemple. Prenyats del nostre clàssic pessimisme mediterrani, tan interior com estafa i vacil·lant, seguim amb èxit la normativa vigent i ens estavellam contra totes les indicadores del perill que a banda i banda de la terra, de la mar i de l’aire, ens avisen sobre que s’ha d’anar amb més seny i abandonar la rialleta fàcil que la veu de l’amo ens fa servir amb platera de luxe a les hores indicades dels convenis col·lectius, és a dir, els de la socialbilitat, que, quan s’apliquen, mira tu que bé, això que hi guanyes i les xifres del PIB colonial que s’apugen.
Tocam aire, volam sense motor i ni tan sols amb les ales de cera que el mític Ícar, tan accidentat, va saber mortalment ambicionar i penjar-se-les. Feim massa tard a la cita amb els amors perduts del paradís que, no debades, també va perdre’s amb i sense eclipsis, amb plans parcials i ben macarres d’urbanisme, amb subcontrates d’autovies i carreteres sollades de rotondes amb baladres emancipats de la dura funció clorofíl·lica que ens ajuda a respirar amb la participació entusiasta dels tubs d’escapament i de les línies de la mà que ens profetitzen el futur al volant de l’utilitari. Feim molt tard i els controls obliguen a parar amb més compte, a mirar amb quatre ulls i amb un altre model d’ulleres, per a veure el que no es veu i, tanmateix, empudega més que el regne de Dinamarca en els temps de William Shakespeare, feliçment traduït al català per Salvador Oliva.
Cap a la banda d’es Codolar ara recomanen de no remullar-s’hi. El torrent de sa Llavanera, per la seua banda, baixa camuflat amb música que un dj iconoclasta va sebre composar en nit de pleniluni i ressaca de nivell zero en estupefaents i aigüetes del Carme. Al Salt de s’ase, aquesta resta del món feliç al qual hi feim tard, no s’hi anuncien reformes, perquè sobren inversors de bona fe, carregats d’esperança més dura que les magnífiques roques, mirau-les, un miracle que resisteix, sigui com sigui, les tempestats futures.
Bartomeu Ribes
