Així anomena Isa Sanz el seu darrer i fantàstic treball: una col·lecció de fotografies artístiques dedicada a la lactància materna. Vull brindar la més sincera felicitació a l’artista per aquesta brillant obra gràfica que ha exposat durant el mes de juliol a la sala Can Curt de Sant Agustí.
Estem immersos en la primera setmana d’agost, que l’any 1992 va ser instaurada oficialment setmana mundial de la lactància materna per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i pel Fons de les Nacions Unides per a la Infància (UNICEF). Sovint és flagrant l’evidència que quan es dedica un dia o setmana mundial a un fet sol necessitar protecció o rescat.
Parlant a trets generals, i en base a vivències compartides a les reunions de suport a la lactància que fem els dimarts a ABAM (Associació Balear per a l’Alletament Matern), les nostres àvies i besàvies solien alletar fins més enllà de l’any o dels dos anys de vida de l’infant. Alguna cosa va trasbalsar la generació de les nostres mares, moltes d’elles sembla que no tenien llet. En aquelles dècades això de donar el pit ho feien poquíssimes, es considerava antiquat, cosa de pobres o un sacrifici innecessari. Avui dia, segons publica recentment El País, només un 18% de les mares a Espanya segueixen la recomanació bàsica de l’OMS: lactància materna exclusiva durant els sis primers mesos de vida. Exclusiva vol dir sense res més, perquè l’estómac tendre i l’aparell digestiu principiant d’un bebè no estan preparats per altra cosa que l’aliment que produeixen les mimes de la seva mare. La llet materna ja té tot el que un bebè necessita: hidrata, alimenta, calma, immunitza… L’OMS i l’Associació Espanyola de Pediatria recomanen també introduir alimentació complementària a partir dels sis mesos, entenent la llet materna com a alimentació bàsica i principal fins als dos anys. A partir d’aquí, se suggereix prolongar la lactància materna tan com vulguin la mare i el nen o nena.
La joiosa mostra d’estampes d’Isa Sanz em va emocionar per la intensitat que hi havia en cada imatge: mares alletant en tàndem, nens grandets que prenen mima… mirades, sentiments, força, passió, vulnerabilitat, essència, delicadesa… És doncs un plaer sentir que, poc a poc i des de diversos àmbits de la vida real, es retroba el camí de viure i entendre la lactància materna com el que és: la font de vida de l’espècie humana i una necessitat bàsica de relació entre mare i cria. Pel nadó el pit representa, a més de nutrició, calor, consol, seguretat… és com la placenta durant l’etapa de gestació extrauterina (així va definir algú els quatre primers mesos de vida d’una persona) i el suport en la seva acció d’aterratge al món. Per la mare suposa, entre molts altres aspectes (com la recuperació de l’úter, la calidesa del vincle afectiu amb el nounat o la prevenció d’osteoporosi), la culminació del seu cicle sexual.
Moltes mares d’aquí i d’avui som en aquesta etapa: retrobant el camí natural enmig d’una societat plena d’objectes materials i distraccions supèrflues que ens desorienten. Perdudes en aquesta marea comercial de coses prescindibles i soles a l’hora de gestionar necessitats bàsiques o compartir sentiments i tasques essencials, sovint acabem creient que per parir un bebè cal convertir la nostra llar en un museu temàtic de mobiliari i aparells de plàstic. Entre tanta compra i regals que sovint queden per estrenar, se’ns perd la certesa que el nostre bebè només necessita néixer en unes condicions ambientals de respecte i no ser separat de la seva mare sota cap concepte durant les primeres hores de vida. Amb un pit en tindria prou per alimentar-se, i en tenim dos. El contacte pell amb pell és important que es produeixi només néixer. Això afavorirà, entre moltes altres coses, un bon inici de la lactància. També servirà durant la vida de l’infant com a recurs tranquil·litzador i força efectiu per baixar febrades o per evitar i superar desconsols.
El camí que redescobrim està entrebancat per convencions socials, situacions laborals feixugues, desinformacions diverses… la ressaca d’aquesta hibernació que ha patit l’alletament matern durant el segle passat es manifesta avui en la manca d’autoconfiança de moltes mares que se senten incapaces d’alletar al seu nadó, fent així de la nostra l’única espècie de mamífers que qüestiona la capacitat de les mares d’alimentar les seves cries fins al punt de recórrer a llet d’altres animals com la vaca, l’ovella o la cabra.
Necessitem doncs molt suport humà per tornar a unir lactància i quotidianitat, per evitar la interferència nociva d’aquest caramull de falsos mites que viu i cueja entre nosaltres. La naturalesa ha inventat la lactància materna perquè sigui un plaer. Es tracta d’un recurs bàsic per mantenir l’espècie. Per tant, quan hi ha dolor és a causa d’alguna disfunció que sol tenir remei. Els problemes de lactància més habituals que veiem tenen causes com desinformació, manca d’autoestima en la mare, falta de suport familiar o simplement es col·loca el bebè en una posició inadequada. Habitualment les dones no acompanyem amigues o germanes al part, no es veu alletar nadons o nens de manera quotidiana. En la majoria dels casos, el primer bebè que agafa una dona d’avui a la seva vida és el seu propi fill. Tota la relació que ha tingut amb la lactància ha d’anar a buscar-la en els records de la infantesa, quan jugava amb nines de plàstic que duien el biberó punxegut de sèrie. La posició d’un bebè que pren biberó extrapolada a donar mima clivella els pits de forma implacable. Una mare amb els mugrons plens de ferides dona el pit amb tensions i patiments, la qual cosa fa que el nen no s’agafi bé, no tregui la llet que necessita, per tant el pit no produeix per falta d’estímul, per tant la lactància no marxa bé, per tant la mare es desanima i, empesa pel dubte i la pressió social, sovint sol acabar desistint.
Les embarassades poden alletar tranquil·lament altres nens o nadons, no hi ha riscos ni problemes constatats. Per un nadó o un nen, encara que camini o tingui dents (que per cert s’anomenen dents de llet), mamar no és cap vici sinó una necessitat autèntica. Així, la llet materna a un infant de tres o quatre anys li aporta un aliment similar al que seria per l’adult unes postres, un gelat, una copeta de vi dolç o un cafè.
Totes les mares gestants podran alletar als seus futurs fills. És més: hi ha moltes dones que mai han tingut un fill biològic i han sigut mares de llet d’altres infants. Els pits són glàndules i la naturalesa els ha designat aquesta magnífica funció. No cal dubtar-ho, com ningú dubta de la capacitat del cos humà per digerir una amanida o per processar un got d’aigua potable. Aquells casos de mares que tinguin dificultats de lactància les podran superar si tenen el suport i l’acompanyament adequat. Les dones que no tenen el cos preparat per lactar ja no conceben. La natura hi pensa, no cal que ho fem nosaltres. La llet no es té al pits per sort ni per casualitat, sinó que es va fabricant en funció de la demanda del bebè. Per tant, la producció del pit només depèn de que el bebè o el nen mami de forma efectiva. Si posem horaris o complements a la lactància materna, especialment durant els primers sis mesos de vida del bebè, la producció del pit (i la capacitat innata del bebè per mamar) es pot alterar o paralitzar. Les llets dolentes, de mala qualitat o sense aliment no surten mai del pit d’una dona. La llet “normal” per un infant és la llet humana. Els polsims químics (també anomenats “llet de fórmula”) o les llets d’altres mamífers pasteuritzades, envasades, transportades i venudes poden servir en casos d’extrema necessitat.
D’altra banda, la lactància materna encaixa amb conceptes que tenim de moda com crisi (no costa sous), atur (podem recuperar la gran tasca de les nodrisses o mares de llet, que vivien d’alimentar bebès), sostenibilitat (producció justa, necessària, local i sense intermediaris, directa de la productora al consumidor) o ecologia (no genera residus, i quan hi ha un excedent es pot conservar al frigorífic o congelar).
Vull animar totes les mares que ho desitgin a deixar-se portar pel plaer de la lactància, a buscar el suport adequat per superar les dificultats o problemes que puguin sorgir. Si la lactància fos perfectament prescindible no seríem mamíferes. I si no donés plaer a mares i nadons, la nostra espècie tal i com és no estaria en aquest mon.
Emma Segura Oms
