Les xifres redones fan historia, serveixen d’exemple i de petita vitamina contra el gran oblit que tot s’ho menja. 50 anys més tard, què sí i què no s’hauria de considerar, si és que encara no hem passat pàgina a aquella involució dels records de quan teníem la tendra edat de setze anys? Si ara hi tornàssem a ser, com reaccionaríem, com ho férem llavors, de manera distinta? Tot bé, tot va molt bé, i ens trobam amb qui ens repeteix una tonada pareguda: tot va beníssim, de primera, i mira que feia temps que no ens vèiem, no podria anar millor!
El pas del temps no és només un remolcador que ens ajuda a treure d’enmig les moltes peces espanyades del que han set els dies, del que han set les nits, llargues o curtes, tant se val. La idea d’una dictadura feta pols, i pens que podríem parlar de dictadures de tota mena, no viu a l’actualitat gaire lluny del departament d’urgències, on la salut pública mai hauria de perdre la plaça a canvi de discursos que confonen veritats amb mentides, i que les promouen amb evident intenció d’engany i de pura i dura trampa, on fer-hi caure els incauts que solen anar amb les incautes causes de companyia, i que voldrien que ens les empassàssim com píndoles del doctor felicitat i sense recepta prèvia.
Amb un ham d’on hi pengen, com a esca, els perills de la immigració, o les dificultats per aconseguir vivenda en una illa-món de constructors del desastre urbanitzable. Per exemple, com defendre’s contra qui d’allò que som se’n fastigueja i en voldria, ja que per odi hi aspira, l’anihilament, no només per pensament, sinó també per terra, mai i aire, per infinites virtualitats ja inventades o per inventar.
Tot bé després del 20-N. Un titular, democràticament avorrit, a la manera del lleter londinenc que ja mai passa a l’hora que ho feia, però en queda el costum, potser l’absència, l’enyor civilitzat i covardenc que ens reconcilia amb els propis fantasmes de la solitud protegida i de la lliure disposició del temps que passa i es torna proustianament perdut en un somni que, si l’escrivíssem, ens atorgaria la glòria de pujar als cims del Parnàs i de l’Helicó, i quedar-nos-hi per sempre, com aquelles mòmies dels dictadors, que també n’hi ha hagut, de la millor literatura d’abans, d’ara i del futur.
Bartomeu Ribes
