Roses I love you so.
Katherine Mansfield
Rose qui, en naissant, à rebours imites
les lenteurs de la mort.
Rainer Maria Rilke
En un racó de món hi ha la Flor Morta.
Mercè Rodoreda
como las rosas de Alejandría
coloradas de noche blancas de día
Manuel Vázquez Montalbán
La lliçó de la rosa és tan fácil com difícil de saber, i un cop sabuda, s’encomana com un malefici i deixa marques que no són apreciables a simple primera vista. De la lliçó de la rosa se n’aprèn el que no se sap mai i, sobretot, el que costa tant de creure i de contar als altres, de tal manera que si algú no l’escrivís com pertoca, fins s’oblidaria i desapareixeria de la memòria, de la reserva espiritual, material, existencial, on s’hi guarden les meravelles que tampoc no ens manquen tant com ens pensàvem.
He hagut de fer provisió de quatre epígrafs inicials, que formàssin com una espècie de quadratura del cercle, i ja se’m perdonarà l’ostentació dels noms que hi apareixen, per a atrevir-me a escriure sobre un llibre de poemes de Teresa Navarro, el seu primer i molt esperat L’ànsia de la rosa (Edicions Aïllades, Eivissa, 2024). Amb un pròleg a manera de trampolí de la claror més amiga i entenidora, firmat per Neus Cardona, i unes il·lustracions i coberta de Joan Torres, plenament estimulants i paral·leles a un mirall que reflexa el text sense caure en la radiografia convencional, sinó proclamant-se en un subratllat paral·lel i directe, i avisadorament incrustrat en les tres parts amb què ens arriba dividit el llibre: Habitar la paraula, Mapes d’amor i Com el corc.
Va escriure Eça de Queirós, en la seua indispensable i minimalista crònica titulada As rosas -hi ha traducció castellana, Las rosas (Acantilado, Barcelona, 2010)-,i publicada per la Gazeta de Notícias de Rio de Janeiro, en 1893, que, per als morts, la rosa era la flor del consol. L’extraordinari novel·lista i diplomàtic lusità tocava totes les tecles de l’auca de la vida i del més enllà, i va saber traslladar al paper la transformació evolutiva que en el pensament humà la rosa hi ha congraciat, des de la mitificada primera Grècia, la propulsora del nostre pensament civilitzable, fins a la simbòlicament combatent, lluitadora i socialment poltíca, la de les classes treballadores i, per tant, sense exclusió, la dels pobles i racons de la terra més desafavorits per la història i, si podem dir-ne així, pel destí.
Obri les mans a l’aire,
fes força com una vela
i travessa, amor, amb una llança
la paraula cel·la, la quimera.
Teresa Navarro ha aconseguit la no renúncia a l’aprofitament de la millor literatura, la que ella ben coneix i de la qual se’n fa hereva, i connecta una estilització, una veu necessària i massa temps amagada, i ho fa com si estiràs del fil que es va deixar amollat, a la manera d’Ariadna, a un laberint màgic o grotesc on també hi ha monstres de plena actualitat. No sé si anam amb les paraules cap a enlloc, o si la rosa per fi acabarà venint a ser qui som ja d’una vegada per totes.
Si m’ha de sostenir la joia,
que siga la del silenci.
Si han d’arribar les paraules
que siga amb la terra i amb les roses.
