En William Jiménez canta en castellà, a Puerto Rico. Ha mamat castellà a casa i és un llatí de cap a peus. Fins i tot havia fet part d’una banda quan era jove. Però, esclar, una cosa és cantar en la llengua de l’illa i una altra molt diferent adreçar-s’hi al públic quan presenta les cançons.
—Hey, guys! Dear latino people. Let’s start with a beautiful corrido from Mexico, our dear Mexico lindo and querido!
Avui, emperò, topa malament. El públic és format per estudiants d’espanyol, empesos per una colla de mestres fanàtics que pensen que a Puerto Rico no només es pot cantar en castellà, sinó que també s’hi pot parlar amb la gent. Uf, quant fanatisme, com hi ha món! Un dels totalitaris fonamentalistes s’atreveix a cridar-li:
—En español, hombre!
En William, en Billy, mai de la vida en Guillermo (que això remet a la pobresa i a la puta selva), sent que la sang, mesclada amb rom del Carib, se li escalfa:
-Fuck off! Fuck off with this fuckingmother Spanish language! Shit on the fucking Spanish! Shit for whoever imposes Spanish!
I, encara, brama:
-America first! Make America great again! —I, ja calmat—: so now we are going to sing “Volver, volver, volver” (comming back, comming back, comming back). Thank you very much!
Bernat Joan i Marí
Informació contrastada amb gent filiipina que viu a Eivissa: quan van de visita al seu país alliçonen els seus fills per parlar en tagalo, i si no el saben que callin. Si parlen en espanyol o anglès, la gent poc respectuosa amb la propietat privada et roba fins i tot les calces.