Des del meu modest punt de vista, un dels símptomes més escandalosos de com en realitat es va fer la transició a la democràcia, al Regne d’Espanya, rau en el manteniment d’alguna institució excepcional. Entre la guerra dita civil i l’any 1963, allò que el règim franquista anomenava “delictes polítics” (bàsicament, oposar-s’hi) era jutjat per tribunals militars. A principis dels seixanta, emperò, això ja no era gaire sostenible per a un règim que volia ser “simpàtic” davant els americans i determinades democràcies europees. Per tant, es va crear un tribunal per jutjar “delictes polítics”: el Tribunal de Orden Público (TOP), que va integrar un altre tribunal ben particular: el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo.
Tot això es va mantenir i continua, però l’any 1977, sense canviar-ne l’estructura ni la intenció, l’antic TOP, ja totalment impresentable públicament, va ser canviat per l’Audiencia Nacional. No li pos accent per respectar l’idioma espanyol en què, monolíngüement, aquest organisme protofranquista s’expressa sempre.
L’Audiencia Nacional és un organisme franquista que avui, a l’any 2025, encara existeix. Arreu hi ha Tribunal Suprem, en alguns llocs també hi ha Tribunal Constitucional. Però enlloc no hi ha res que s’assembli a això de l’Audiencia Nacional. Ni a Romania o Bulgària, per dir llocs que, en moltes coses, s’assemblen a Espanya. Enlloc que no sigui una dictadura, vull dir. Ni els governs del PP, ni del PSOE, ni el “govern més progressista de la Història” (sic!) no han tengut prou sentit democràtic com per carregar-se aquest engendre de la carcassa jurídica espanyola.
Idò bé, aquests dies, a l’Audiencia Nacional, ha començat el judici contra la família Pujol, amb la voluntat ben clara i específica d’escarni envers qui va ser president de la Generalitat de Catalunya durant un parell de dècades. Tots els elements (el lloc: Madrid; els jutges: l’Audiencia Nacional; la llengua: el castellà) estan pensats per mostrar als catalans qui mana. De la manera més barroera, indigna i antiestètica que hom pugui imaginar. Esper que tot plegat ajudi a reafermar l’autocentrament de la Catalanofonia.
Que fácil sale calumniar a los tribunales europeos, Bernat, las competencias de la Audiencia Nacional se encuentran en una ley orgánica, votada por mayoría absoluta, por políticos como usted, y regida por magistrad@s que se han sacado una oposición de las más difíciles, no como las de profe de secundaria de las instrucciones locales, Bernat. Su artículo es para reenviarlo al Consejo General de Poder Judicial, y no por falta de respeto hacia el poder judicial, separado de los otros poderes. Una pena, porque queda en evidencia usted. Por otro lado, como ya sabe ellos pueden hablar en catalán ya que existen traductores, para que sigan sin usar el castellano que también es una lengua de Cataluña, amada y respetada por muchos catalanes que por suerte no opinan como usted.