D’escriure sobre allò que és notícia, només te’n salves si prescindeixes dels milers d’embolics que no se sap ni com arriben a ser captats, d’alguna manera encara bastant inexplicable, pels nostres sentits més primordials: l’oïda, l’olfacte, el tacte, el gust, cada vegada menys la vista, perquè la perdem o s’extravia cap a una inoperància que confon les antigues i exactes comprensions de la llunyania i de la proximitat, amb esperances, amb punts d’encontre, o amb al·lucinacions, o pitjor encara, amb missatges de l’extrema dreta unificada, ara més que mai, entre Minessota, amb més exactitud tirant cap a Minneapolis, si buscam algun centre on s’hi perd la gravetat de ser i d’estar vius, i les vicisituds europees, bastant mediterrànies en la nostra latitud, tan pròpies i hereves del clàssic pensament il·luminador i amistançat amb la solució dels conflictes, però que ja no reclamen pau i amor, caritat i justícia, en aquests temps nostres d’entrega a domicili de la paqueteria, o del menú del dia, o de la indiferència elevada a l’enèssima potència i campi qui pugui mentre el ventegar enlaira mala fe i anul·la a fons el coneixement, la saviesa, la veu, l’ombra bella i tan mala de dur del silenci.
María de los Llanos Lozano Guevara, que ja és centenària, i que ens va fer classes de filosofia a tantes generacions d’eivissenques i d’eivissencs que passàrem per la seua aula i ens va deixar, d’alguna forma, una marca que no sabem com treure-nos-la, perquè va quedar, per poc que fos, introduïda amb màgia blanca i també negra de paraules que ho volen explicar tot i que, tal vegada, en algun estranyíssim moment, ho aconseguiren, i després, tot, tanmateix, va seguir sent com havia de ser, i només de fons va continuar aquella música dels plantejaments que ajuden a ser.
Es pot ser sense que t’ensenyin mica a pensar i a comprendre què penses? Segurament no escric sense nostàlgia, sobre una persona que durant un temps que era molt ple de fosca i de complicacions, ens va assenyalar una manera de comportar-se i de fer i de contribuir a què les relacions entre els subjectes, els verbs i els predicats arribarien a la solució culminant d’aquella geometria platònica sense la qual l’amor no pot existir i, per tant, els misteris es perpetuen, ens fan esclaus seus, ens oprimeixen amb la força del mal amo que no volem haver de suportar. A aquestes altures de la composició, més tràgica que còmica, que s’hi està representant al món, com sortir-ne sans i estalvis?
Ibiza es una
proposición disyuntiva:
un paraíso ideal o una trampa sutil.
Per Bartomeu Ribes
