Que siguin en Trump, en Putin, i el pequinès Xi Jinping, els encarregats principals de tocar les campanades del que el nou any 2026, que acabam d’estrenar, ens depararà al planeta Terra, ja em direu si no és una bona maldecapada, sense volta enrere, sense remei mèdic, ni tan sols amb l’ús abusiu de l’aspirina, del paracetamol o qui sap si dels opiacis malavinguts amb la llei i amb les modes d’estar sans com roures de muntanya. Les alertes per als que som pessimistes de constitució, i segurament de naixement, ja sonen des de bastant abans d’haver llegit Un món feliç, la inoblidable distopia amb la qual Aldous Huxley va posar els ciments enduridors d’una civilització que oferia la meravella intel·lectual, a canvi de la postració i del consegüent ainhilament o suïcidi, no gaire asèptic, per part de cadascú que no valgui ni el que costa. El segle XX va ser sangnant, i en absolut homeopàtic, tot i que brilla de lluny com una estampeta de la vanguàrdia que, tanmateix, no va aconseguir els seus propòsits de fer sorgir una platja verge, de davall de l’asfalt brut de les avingudes, i dels carrers pels quals la vida hi troba, a vegades, el seu èxit, quasi sempre, el seu fracàs. La qüestió del balanceig entre els plats on hi posam els pros i els contres, en el tema que sigui, tant se val de què parlem, costa molt que arribi a un resultat positivament afavoridor per a tot qui passa pel sedàs de ser persona, i anar fent el bo i millor, o el que se sap fer, i que ens deixin en pau, i no gaire res més.
En la pau de l’any que ha començat, si pot ser, i que passa de pressa, perquè el temps corre com un cavall desbocat, com una notícia alarmant que oblidarem de seguida, o que a penes deixarà rastre, de tant fràgil i vaporós que ha set el seu influir-nos, en entrar per una orella i sortir per l’altra, i desaparèixer. Tot va així, o és un mal efecte de la pressió que ens domina, i que ens mig paralitza la mica molt justeta de voluntat que encara tenim, se suposa?
Però en els últims dies, de l’any tan genocida que ja hem passat, va morir BB, Brigitte Bardot, un mite del cine i també de la música, i, sobretot, una llegenda eròtica, una representació icònica de la manufactura del desig considerada com un mite transformable, alliberador, a gust o a disgust de gairebé tothom. La seua ben llarga carrera d’estrella, va estar plena d’èxits i de disputades primeres planes en els grans noticiaris de la cultura de masses que ara han dat pas a un revisionisme de ben alt standing, coproduït per les xarxes invasores que estan fent de internet i de la intel·ligència artificial el seu nou modus operandi extenuant. En homenatge a la francesa que va representar un nou paper de la dona en un món que, tanmateix, ja no té gaire relació amb el que estam vivint, vaig tornar a veure La Mépris, una pel·lícula de Jean-Luc Godard, de 1963, una peça clau del que va ser la Nouvelle Vague, és a dir, una passa enllà que encara duraria i que ha deixat molt bones marques a la història de la cinematografia. En aquest film, Briggitte Bardot se les veu amb Michel Piccoli, Fritz Lang i Jack Palance, i el resultat final és el d’una molt representativa obra mestra, en un tamps de guerres culturals que durarien i encara a vegades s’estant disputant.
Bartomeu Ribes
