A tothom li molesten els impostos. A mi també. Però jo no arrib a l’extrem de considerar-los un boicot a la inciativa indivual o, directament, en un espoli. Podria posar milers d’exemples per demostrar-ho, pero només em centraré en dos: un medicament i Internet.
La molècula de l’AZT (zidovudina) és tan vella que es va sintetitzar el mateix any que jo vaig néixer, en 1964. El seu creador va ser Jerome Horwitz quan treballava en el Wayne State University. Es va provar per guarir alguns tipus de càncer però no va funcionar. Ho va promoure un organisme finançat 100% pels ciutadans d’Estats Units. Es va guardar dins d’un calaix fins que una empresa privada la va recuperar els anys 80. El resultat va ser històric: l’AZT va donar anys de vida a les persones infectades pel VIH, i va obrir el camí als tractaments antiretrovirals moderns. Sense aquesta primera aposta pública hauria esta pràcticament impossible que una empresa privada hagués assumit el cost i el risc d’investigar una malatia desconeguda, estimatizgada i «poc atractiva» des del punt de vista comercial. L’AZT va allargar i va salvar milions de vides, i va esdevenir un recordatori molt poderós per demostrar que els impostos no són només xifres en un pressupost: són temps de vida, són generacions que han sobreviscut.
El segon exemple és encara més omnipresent: Internet, la infraestructura que avui sosté l’economia digital, la comunicació globlal i bona part del coneixement humà, no va néixer a un garatge ni fruit d’un geni emprenedor. El seu origen es troba en projectes finançats amb impostos públics, especialment a Estats Units. L’ARPANET, precursor directe d’Internet, va ser desenvolupat amb fons 100% públics en el context de la recerca científica i la defensa.
Universitats, centres de recerca i agències estatals van col·laborar per crear protocols i infraestructures. «Qué harías tú, en un ataque preventivo de la URSS? ». Això ho cantàvem a La Movida durant els 80. Idò precisament aixó, crear un sistema de comunicació alternatiu si els telèfons deixaven de funcionar. Només després, quan aquesta base ja estava construïda, el sector privat i els genis del garatge van trobar el terreny fèrtil per innovar, escalar serveis i generar enormes beneficis. Les grans empreses tecnològiques d’avui no haurien estat possibles sense aquesta enorme inversió inicial que cap empresa privada s’hagués atrevit a assumir per si sola.
Tot resumint: el mercat, per si sol, no sempre genera les condicions per a les innovacions més transformadores. Especialment quan es tracta de recerca bàsica, de riscos elevats o beneficis que tarden anys, y dècades, en materialitzar-se. En canvi, el combustible que els impostos injecten al sector públic li permeten assumir riscos que el sector privat evita, invertir a llarg termini sense la pressió del benefici immediat i, el més important, generar béns públics que beneficien tota la societat, no només aquells que els poden pagar.
L’AZT i Internet no són excepcions: són l’evidència que l’esforç col·lectiu pot generar resultats que cap individu, ni cap empresa, per brillant que sigui, mai podrien aconseguir per si sols. Encara que els seus amos visquin a un garatge.
Andreu Coll
Tot correcte.
Però hi ha una altra qüestió sobre el pagament d’impostos que m’interessa a mi. Sa possibilitat que un boicòt des poble al pagament serveixi per canviar lleis, que, d’una altra manera, com per exemple, sa Iniciativa Legislativa Popular (ILP), no aconsegueixen tirar endavant.
Hi ha moltes qüestions que no funcionen a Espanya, i que no hi ha manera de desencallar. Justament, un boicot massiu des poble al pagament dels impostos podria servir per millorar ses coses.
És a dir: el boicot al pagament d’impostos com a forma revolucionària.
No, els impostos sempre i en tot moment són bons. Per això s’han d’imposar per la forca.
Visquen ses caenes!!!
Sense impostos tampoc tindríem la bomba atòmica o la segona guerra mundial.
Els impostos són un mitjá, no un fi en si mateix. No se vostè, pero si algun dia necessit radioteràpia no la rebutjaré perquè em recordi la bomba atòmica. Quant a la segona guerra mundial, per descomptat que van fer falta una quantitat immensa de fons públics per derrotar Hitler.
Si algún dia necessito radioteràpia no rebutjara pagar impostos per pagar-me-la perquè no pot rebutjar pagar impostos. No es pot ser solidari quan s’hi està obligat. No es pot ser solidari amb els sous d’un altre.
Sr. Coll. Ha tratado este tema de puntillas. Dinero hay, y mucho. El problema SIEMPRE SIEMPRE SIEMPRE ES quien lo gestiona y decide donde va.
Es más que sabido que Baleares es una máquina de hacer dinero y es más que sabido que somos unos completos desmembrados como contribuyentes.
Los políticos no han sabido, aunque yo diría querido, canalizar ese flujo extraordinario y excedente que nos han restregado, en ideas consistentes en la consolidación de servicios mas que necesarios en nuestra isla.
Me extendería, pero infórmale que la merma de esta isla de servicios y su futuro esta en manos de lo que usted, técnicamente, refusa. Unos completos hdlgp.
La política es la gestión de los activos del pueblo. Aquí la política es la gestión de los activos del pueblo en pro de la industria turística.
Completament d’acord amb que a Eivissa i el conjunt de les Balears patim un finaçament injust. Completament d’acord amb que per la canonada per la qual ens arriben els recursos es perden massa sous per ineficiència, per corrupció i altres motius. Les fuites d’aquesta canonada per a la qual arriben els fruits dels impostos s’han de tapar. I si la canonada s’ha de canviar, que la canviïn. La solució no és eliminar la canonada.
A la meua comunitat de vesins ens espoliam uns als altres per la via de pagar una quota de comunitat. No es tracta de ser solidaris o no. Es tracta que l’escala estigui neta, que l’ascensor i el porter automàtic funcioni, que hi hagi llum a l’escala, entre moltes altres coses. Ah, i l’assegurança de la comunitat. Som catorze pisos. A les reunions, quan algú es queixa del preu de la quota, jo sempre propós que posem una vidriola i que cada un pagui allò que creu que ha de pagar.
I que un parell de mesos després avaluem els resultats….
Sr. Coll. Le animo a seguir con la línea de sus artículos desde el punto de vista del funcionario. Tiene tendencia a generalizar después de dos ejemplos y agradecería que fuera más combativo con la situación en nuestra isla, dado que tiene una peculiaridad heredada y sobrellevada. Creo que es el lugar de toda España donde habría que ser crítico con criterio y sobretodo por la inmensidad de ejemplos, a nivel de merma, que sufrimos. Meta caña, que seguro que se quedará siempre corto. Saludos cordiales