Llegir novel·les acabades de publicar, en el meu cas particular, va a temporades. La dedicació que demanen me tira una mica cap endarrere. I si són d’un cert gruix, m’ho pens i faig càlculs no sempre de bon i fidel lector. Tal vegada per això m’agrada creure que és millor, i molt més per cada dia que passa, i no fa falta que mirem cap a la Ucraïna bombardejada, la dita insubornable i feliç de Baltasar Gracián: lo bueno, si breve, dos veces bueno. D’aquí vendria que vull creure que es poden compartir una mica les novel·les amb altres tipus diferents de lectures, i fer-ho a la vegada, sense caure en cap empatx. Tanmateix, crec que la novel·la, per ella mateixa, ja requereix d’una absorció de la nostra capacitat intel·lectiva massa absorbent i, fins i tot, col·laboracionista en excés. En el cas que la novel·la s’ho valgui, cap problema, via lliuire, per descomptat, tantes n’hi hagués i més en voldríem, però no sempre sol passar d’aquesta manera, i hi ha ocasions que la novel·la se’ns cau de les mans, es fa pesada, avorrda, si no és que abans ja l’hem llançada, com feia el detectiu Pepe Carvalho de l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán, a les flames potents de la seua xemeneia de Collserola, i ja no se’n parla més de l’assumpte.
El cas d’avui no vol el foc, sinó la recomanació més enturiasta. Es tracta de Últimes notícies del Chaco, Editorial Proa, Barcelona, 2021, d’un autor que ja havia ben tastat fa alguns anys (Retorn, El melic del món, L´ultim home que parlava català) i que no mereix sinó la recerca, i n’estic ben convençut, de tots els seus altres llibres que encara no hàgim llegit, i s’hauran de buscar: Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954), també articulista habitual del diari barceloní La Vanguardia, i per aquí en tenia pistes que també duien a l’admiració, i diplomàtic de carrera, per afegidura, en un món on la diplomacia és més necessària que mai.
L’argument de la novel·la és atractiu i rabiosament actual pel que fa a molts aspectes: simultaneïtat de les vivències a ciutats tan allunyades i diferents entre elles com Barcelona, Londres, Buenos Aires i Asunción, la capital paraguaiana que mira de lluny, i com el majoral de l’amo amb qui es reparteix els bens, el gran Chaco, un dels últims espais verges, amb la regió de l’Amazones, del continent sudamericà; el futur terrible de les poques poblacions indígenes que hi sobreviuen, la pobresa cultural i la desvinculació amb les pròpies arrels que es desconeixen, la condemna al progrés i alhora la necessitat que les lleis de l’economia imposen en les vides individuals que se sotmeten a la pèrdua de l’idealisme i a l’acceleració d’uns canvis que fan semblar iguals la banalitat i el simple sobreviure a preu fet, o en direcció cap a la més pura i dura de les marginacions. Amb un llenguatge fresc i àgil, la novel·la convida i entreté, servint-se dels recursos híbrids d’una bateria de personatges, tal vegada previsibles i una mica fets del millor cartró-pedra literari, però revestits de la lleugera connectivitat que el món en plena globalització exigeix i arrossega per les seues convulses i depredadores aigües de mal beure i no satisfer prou la set.
La novel·la és un artifici que la realitat a voltes imita. Però la realitat també s’anticipa de molt a la futura concreció de la novel·la. La novel·la sol contenir alguna essència de moral pràctica cap a la vida, i en el cas de Últimes notícies del Chaco, també és així. I per una altra banda, hi ha les parts de la realitat que fugen d’un sentit que no sabem que ja tenien, i que se’ns escapaven, o no ens atreviem a considerar-les amb la suficient atenció. Ara, per exemple, record quan ja fa uns bons quants d’anys jo treballava a un hotel de Sant Antoni de Portmany, i el propietari de l’establiment s’estava construint una casa, una casassa, en diríem, a una cala de les costes del ponent josepí, a un cimerol arran de mar, i va contractar una colla molt nombrosa de treballadors, una cinquantena, com a mínim, o per l’estil, i tots eren paraguaians, i també hi havia algunes dones paraguaianes, però no gaires. Cada dia es reunien a la part de darrere de l’hotel, i se n’anaven amb cotxes i amb furgonetes cap a la feina. Encara a voltes me’n trob algun d’ells, aquí prop de ca meua, a Vila, i ens miram de racó d’ull amb la certesa de ja conèixer-nos de fa temps i el món segueix.
Bartomeu Ribes
