Lentament la neu cau sobre l’illa. Són, o aproximadament, al migdia de qualsevol dia de juliol. Ple estiu al cap i casal de la gran temporada turística. Les carreteres es transformen en excel·lent infern que tot ho devora. Les discoteques formiguers, riuada de gent que no sap, ni li interessa, el que fan i on estan. Tampoc importa. Això és Mallorca o qualsevol illa de la Grècia clàssica? Tant fa. Aquest és detall mínim, de rellevància escassa.
Lentament la neu cau sobre l’illa. Blanquíssims flocs de neu col·lapsen el paisatge. Cel gris, brut, quasi angoixant. Bufa una tramuntana a tota llet, a tota velocitat de creuer implacable. El repertori de l’hivern es fa notable i presencial; capells, gorres, bufandes, abrics, impermeables, pantalons de llana, guants, botes altes que protegeixen del fred, mitjons d’alt nivell, roba interior a l’alçada de les circumstàncies. Un repertori propi del gener o del febrer.
Lentament, la neu cau sobre l’illa. Calefaccions i aires calents esclaten en tot moment mentre la xemeneia crema, crema i crema. Cal protegir-se del fred, desafiar-lo. A Madrid, sota el lema La noche de los muertos vivientes, el Partit Popular celebra un congrés extraordinari. I tan extraordinari. La Soyara o el Casado?, la neoliberal terrible o el neofalangista a l’estil Albert Rivera?
Però llunyana a tot l’espectacle polític, a Eivissa, a Formentera, lentament cau la neu. Quin fred…!
Como ya predije, ganaron los de la ley mordaza, ganaron los de la policía patriótica, ganaron los de la medalla a la Virgen de Noseque. España es así.