TONI ROCA
Arròs, però això sí, negre com la nit de qualsevol primavera, negre com la boca del llop, negre com la violència fosca i bruta, obscena també del renovat trio de les Açores, recorden? PP/Vox/Ciutadanos que aprofitant que era diumenge celebren missa major a l’ombra de Colón mentre oneja la gran banderola.
La dreta, la nova, renovadíssima dreta? ens ven una rovellada mercaderia que fa por. Molta por. Cal córrer aviat ara que som a temps del desastre, de l’apocalipsi. Al marge de tot aquest enrenou de 42.129 banderes pàtries, el poeta emèrit i una mica trist controla la terrassa amiga i familiar. És l’hora de l’àpat, circula un feble ventet de tramuntana desencisada, ambiciosa.
Poca gent però amable sobre el passeig, atmosfera d’hivern escàs i l’arròs, els grans d’arròs, molt ben acompanyat, ajuden el poeta a passar el dia vacacional de cap de setmana apressat. S’hi detecta una col·loquial geografia repetitiva a través dels anys, la dona de la seva vida fantasmagòrica, obtusa aixeca el vol, desapareix per la intensitat d’una Mediterrània sempre serratiana i dolça.
Era agradable aquesta hora, aquest temps i espai gastronòmic. La felicitat malgrat tot, malgrat Inés Arrimada, sovint la podem tocar, tenir-la a la mà de forma simple, fàcil. Tot depèn de la qualitat del menjar, del seu entorn. Com, per exemple aquest d’ara mateix a s’Alamera. La vida és curta però sensual.
