Desperta Eivissa!, per Pau Kokura

Vaig mudar-me a Eivissa fa tot just una dècada. Crec que soc dels últims nouvinguts que van poder trobar un lloguer (compartit, car i precari) per començar a establir nous vincles socials i professionals. El terme “nòmada digital” no em defineix, però és ver que la meva feina de dissenyador freelance em va permetre fer el canvi de la meva Barcelona natal a Eivissa de forma poc traumàtica. A poc a poc, m’he guanyat la confiança de clients d’aquí que valoren el meu compromís amb els productes locals i amb entitats socials arrelades a l’illa. M’he emparellat aquí, he fet amics i amigues, m’he mudat a un pis millor… El que vindria a ser “viure”. Tampoc li podem dir prosperar (mirant el meu compte corrent segueix com fa deu anys o pitjor) però no em queixo. I no em queixo perquè tinc molt present la gent que viu als barracons i a les caravanes (o al ras després d’un desallotjament inhumà), però també perquè de totes les persones que conec que han vingut a Eivissa després que jo, no ha aconseguit establir-se’n dignament cap. Cap ni una. I parlo de persones amb títols universitaris, nacionalitat espanyola, idiomes i coixí econòmic. Una desena d’amics ja han marxat d’Eivissa amb la cua entre les cames. Migrants econòmics del primer món. I no és una anècdota, segur que també coneixeu més d’un cas.

L’activisme és part de la meva vida. He dedicat hores i més hores a dissenyar cartells, preparar assemblees, escriure manifestos i sobretot, a pensar i discutir un món millor, amb persones que, com jo, no poden dormir tranquil·les davant les injustícies comeses per humans contra humans (i contra la Natura).

Una de les iniciatives d’aquells anys es deia Eivissa Desperta. Era un col·lectiu de persones procedents de diferents espais i amb llarga trajectòria activista, que tenia per objectiu enfortir la coordinació de la dèbil xarxa de moviments socials existent. Trobar la manera de coordinar totes les lluites que treballem per la justícia social, mediambiental i cultural a la nostra illa i fer un front comú ha estat sempre una de les meves obsessions. El 2016, Eivissa Desperta va organitzar la que crec que va ser la primera jornada pel “decreixement turístic” de la història d’Eivissa, les jornades “Closing s’Illa”.

No vull dir que no hi hagués altres accions anteriors i posteriors, algunes molt més importants sens dubte, però guardo un record especial d’aquest esdeveniment, per l’atreviment de fer servir la paraula “decreixement” en una època en què la paraula espantava fins i tot dins dels col·lectius. Per exemple, una de les entitats convidades a les jornades, l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS), va canviar de nom tres anys després. Ara s’anomena “pel Decreixement Turístic” (ABDT). Criminalitzada per la performance amb pistoles d’aigua de la darrera gran manifestació, l’ABDT continua sent per a mi un referent ètic en la defensa pels drets dels residents afectats per la massificació turística. Una font d’inspiració. Qui digui que allò és violència (és la meva humil opinió) ha comprat el relat dels mafiosos i dels especuladors. L’altre col·lectiu, des de Mallorca, es deia «Tot Inclòs»…

Tornant a Eivissa, hi ha una cosa que no puc treure’m del cap i que motiva aquest article. La immensa majoria de la gent, on és? Per què no participa activament en les nostres lluites, i encara menys a Eivissa? És penós constatar com molts es queixen des del sofà o des de la barra del bar. Encara més, pel tipus de comentaris que hem d’aguantar els i les activistes. Bromes com “el que hauríeu de fer és posar bombes” són habituals. Us prometo que m’han fet aquest comentari una desena de vegades. Sempre persones que no trepitgen mai una assemblea, que no arrisquen el seu cos a una manifestació, que no saben el que és la resistència no-violenta ni faran un donatiu per les encausades d’accions de desobediència civil.

A mi personalment em dol més aquest passotisme que els que ens insulten des de l’altre costat, que només fan valdre els seus privilegis, o la seva ceguesa ecosistèmica. Què ens passa, doncs? Mireu els titulars qualsevol dia d’agost. I Eivissa no desperta! És desesperant. Tenim tants problemes que la gent ni tan sols sap per on començar? És ben fàcil, vine a la pròxima assemblea! Com podem anar tirant dia a dia, sabent que vivim a una illa a punt d’enfonsar-se? Úrsula K. Le Guin va dir “vivim a un capitalisme que sembla indestructible, però el dret diví dels emperadors també ho semblava”.

Eivissa dorm a una banyera d’aigua calenta mentre es dessagna. Quantes vegades hem organitzat concentracions, recollides de signatures, taules rodones, assemblees obertes, i ens hem trobat amb la indiferència per part de gent suposadament afí? Entenc que la vida personal ja és prou complicada, i que per a quasi tothom, pagar el lloguer i aguantar dret a la feina impossibilita fer coses pels demés. Però, ni una mica? Ni un dissabte a la tarda? El capitalisme ens deixa poc espai per a res més que la nostra supervivència diària, d’acord, però és precisament per això que necessitem la implicació de tothom per canviar, ni que sigui una mica, la situació. Ara tenim una nova oportunitat. Aquest nou intent l’hem anomenat Canviem El Rumb. Participeu activament, impliqueu-vos, en la mesura de les possibilitats de cadascú (i una mica més). Desperteu!

Confesso que tot i la meva implicació actual a la plataforma Canviem El Rumb, i la il·lusió que em genera rebre tantes felicitacions pel que estem fent, les meves forces ja no són les d’abans. Encara m’omple d’energia i d’ànims treballar colze a colze amb el grup de persones que hi formem part, he fet bones amistats, però la indiferència de la resta em porta a plantejar-me seriosament si Eivissa té remei. I és per això… i també, es clar, pel preu del lloguer, pel cost de la vida, per la massificació dels espais públics, per la calor i la sequera en augment, i per l’imbècil de torn amb el del seu cotxe de luxe, enganxat darrere la meva bici i que m’insulta en anglès per no deixar-li passar… És per això, deia, que probablement me n’aniré d’Eivissa en algun moment no gaire llunyà. És una decisió dolorosa, però sento que jo ja estic arribant al límit vital, i que l’etapa d’una dècada inoblidable a Eivissa es tanca. No sé si me’n vaig o m’expulsen. En algun moment vaig pensar que em jubilaria aquí. Ara ja no. No sé on aniré. Sé que allà on vagi m’implicaré en la comunitat i faré activisme, trobaré gent acollidora com que la que m’he trobat aquí i faré nous amics activistes i no-activistes, als qui recriminaré la seva passivitat. Trobaré a faltar els amics que es quedin, com també trobo a faltar els que ja han marxat.

Tant de bo molta gent a Eivissa “desperti” i comenci a participar de plataformes, col·lectius i associacions. L’activisme és la verdadera política, entesa com a responsabilitat cívica, individual i col·lectiva. Una obvietat: Voler arreglar allò que amenaça Eivissa és l’única possibilitat d’arreglar allò que amenaça Eivissa. Ho veig difícil, però no impossible. L’estimada Úrsula té raó: Si són lleis humanes, els humans podem canviar-les.

Per Pau Kokura