Memòries d’un poeta emèrit d’en Toni Roca
Avui amb cara de maig que mira el juny, el poeta emèrit ha volgut traspassar la realitat d’ara mateix i evocar altres temps, altres dècades també de soroll i remor. I la mirada, aquesta mirada, aquest ulls tan cansats de veure 178 vegades La diligencia, per exemple, s’ha trobat amb Eivissa, de forma més concreta Vila, i no ha pogut sinó tenir una mena de tristesa quasi infinita en recordar, en evocar que aquella ciutat a l’inici dels setanta no era exactament un bordell però ja feia el camí de ser-ho com amb posterioritat es transformà en una mena de casa de barrets utilitzant l’antic llenguatge d’èpoques pretèrites quan es tractava de mencionar indrets de pecat i perdició infinita.
La vertadera destrucció de Vila, i no ara com els nous cadells de la política denuncien, és llunyana i ve d’antic. Vull dir que són normals i comprensibles determinades actituds, tot sigui per tornar al poder municipal. Però també vull dir que l’esclat, el detonant concret que ha transformat la ciutat no és cosa, ni molt menys, de la passada setmana. Vila entrà -i l’illa- en deriva, una deriva de problemàtica solució, quan tot just es liquidaven els anys seixanta i l’especulació més dura, bruta i barroera s’apoderà de la ciutat.
Sense planificació, sense un mínim sentit de l’urbanisme, el disseny o la configuració d’una ciutat en trànsit cap al futur, un futur que és la realitat d’ara mateix. La Via Púnica i ses Figueretes són un bon exemple de la inoperància d’un franquisme mica residual que ens ha portat a l’Eivissa d’avui. S’Alamera -i no Vara de Rey- era un niu de foc, soroll i remors de tota mena. Intransitable i ferotge el cor neuràlgic de la ciutat anunciava temps mediocres. Ara en recollim els fruits.
Trànsit cap al futur!
