Algunes coses han canviat i unes altres tornen a ser com eren. No ens atrevim a afirmar que hi hagi hagut allò que s’entén com una millora general, però sembla correcte que la frenada civilitzadora ha aconseguit de reduir, potser a mínims momentanis, la temptació salvatge de la humanitat expulsada del Paradís mitològic, aquell escenari perfecte que ja sols existeix en els textos que llegim com si procedissin d’un somni d’algú que, si hi va ser, ja ni se l’espera ni se’l podrà trobar, perquè ens ho conti una altra volta, amb més claredat i actualitzant-ne les coordenades, el lèxic primerenc de la nostra iniciació a l’aprenentatge de les pèrdues i, per descomptat, també a la dels guanys, gairebé sempre molt mal repartits i evanescents com el primer raig de llum a compte de l’albada.
Perdre o guanyar, estàvem comparant les contraccions del cor humà que sols batega seguint una perpètua campanya de vida a l’abast, i no mancada de misteris, segurament excel·lents de fer sortir de la caixa forta del que s’ignora i impedeix arreplenar, de millor manera, els passos cap al futur: Ara és demà, com en el poema que així titulava Miquel Martí i Pol, de tan amable i dur record a la vegada. A la vegada, el cactus floreix i la mescladissa de les sensacions inoportunes d’una primavera desmesurada, que a mi particularment mai m’ha agradat, aquí les tenim i les haurem d’afrontar com es pugui i en contra i a favor de qui sigui, quan toqui que s’hagi de fer. O no era d’això del que es tractava quan ens varen contractar per a ser persones tanmateix prou civilitzades?
El cactus floreix, però no s’immuta a causa de la nostra estupefacció per la bellesa que desprén en només unes quantes hores, i ja tot s’ha acabat, fins a la propera vegada que la planta faci flor. Tot bé. Tot molt més que bé, si no volem pecar de ser massa optimistes i deixar-nos absorbir, fins a la medul·la, en aquest contemplar un fet natural com si fos una excepció extraordinària i gairebé un regal inesperat i immerescut, i qui sap si fins indigne de la nostra entremaliada superioritat, amb veu i vot algunes vegades, sobre què i com s’hauria de fer, o no fer mai, o ja girar la truita i que els ous es rompin, n’hem vist de pitjors i fins l’oli que es vessa, com deia l’amic d’Olvera (Cadis), ja jubilat de les cuines de l’hoteleria eivissenca, és molt i massa escandalós.
Bartomeu Ribes
